1.El sistema econòmic que regeix el món és tan injust i contrari als interessos dels ciutadans que la pandèmia que ens assola s'hauria pogut evitar. Com? Dedicant a la investigació mèdica una part de l'absurda despesa militar i evitant la depredació del medi natural. És a dir,amb l'assignació de recursos, que s'haurien de concentrar per optimitzar-los, i amb respecte a la natura. En aquesta certesa „l'actual pandèmia era evitable i les futures ho serien„ hi coincideixen els científics més destacats d'arreu.
2.El món „o una part del món„ està governat per psicòpates, per desaprensius i/o per ignorants ( Trump, Putin i Bolsonaro en serien exemples). Allò que importa és la petulància, el desori conceptual i la mentida sistemàtica. I romandre en el poder.
3.La globalització de l'economia constitueix un dels pilars fonamentals sobre els quals s'han assentat el progrés i la letalitat de la pandèmia. Que allò que necessitem aquí es produeixi a l'altra punta de la Terra i que les decisions que ens afecten les adoptin els grans emporis financers, té el mateix sentit que viure de cap per avall. O al caire d'un penya-segat.
4.El final de la globalització „que no veurem„ hauria d'anar acompanyat del final de l'ultraliberalisme econòmic, que tampoc no veurem (la globalització és el fill preclar del liberalisme, però ambdós es barregen i es confonen). Els estats que es proclamen democràtics haurien de tenir un paper de primer ordre en l'economia per regular-la, per intervenir-la, per fer-la concordar amb allò que és beneficiós per a la majoria de la població i per incentivar la producció local dels béns necessaris. Però no tan sols en temps de crisi, sinó sempre, de forma estructural.
5.Si l'estat no serveix per establir un ordre de prelacions equitatiu, per marcar prioritats, si no serveix com una part activa en l'economia, caldrà demanar-se per a què serveix. Si l'estat ha de tenir un rol passiu, si ha de veure passar els fets davant dels seus ulls mentre els ciutadans són desnonats de la vida víctimes de la incúria dels governants, si l'estat no tendeix a la consecució de la igualtat i la justícia,la pregunta és per què el volem.
6.Vet aquí que la crisi pandèmica que patim ha reclamat dels estats que actuessin políticament per aturar-la i per garantir la sanitat i els serveis essencials. Aleshores, els liberals d'acadèmia varen desaparèixer en un no-res. Cap d'aquests liberals no va gosar dir que les bondats intrínseques de l'economia capitalista durien naturalment a la solució.
7.Facem més a prop el focus. Els polítics espanyols són, en termes generals, uns actors extremadament mediocres, amb un alt grau de narcisisme, entestats a pronunciar la frase ocurrent o rupturista que els garanteixi un lloc de privilegi en els informatius. L'espectacle que es representa al Parlament espanyol, un dia sí i l'altre també, és del tot lamentable. En una crisi sanitària i econòmica tan extremadament greu com l'actual, que posa en qüestió un bon grapat de coses, no hem sentit apel·lacions a la concòrdia, no hem sentit una paraula intel·ligent amb vocació de servei públic. Quina pobresa dialèctica! Quina manca de recursos intel·lectuals!
8.Tanmateix, la facció del Govern que pertany al PSOE ha hagut d'empassar-se la seva pròpia medecina amb el capítol Pérez de los Cobos (i, certament, ha estat i és una purga mala d'empassar). De manera que els Sánchez, Marlaska, Robles i companyia han rebut la visita del mateix monstre que el seu partit va ajudar a infantar i es va abstenir d'anihilar quan ho podia haver fet (i si no ho va fer, això d'escanyar-lo, és perquè també els era útil). Aquesta fera es diu de diferents maneres: estat profund (deep state), clavegueres de l'estat o estat ocult. Vostès triïn. Cal significar que el primer que va parlar en públic i sense envermellir de la necessitat de defensar l'estat des de les clavegueres va ser l'ínclit Felipe González. Avui la defensa de l'estat l'entenen, els amos de les clavegueres, com la defensa d'una determinada manera de fer política, és a dir, com la defensa del principi a partir del qual només la dreta més extrema pot posseir legítimament el poder.
9.Doncs bé. Aquest estat profund, una de les manifestacions del qual consisteix a construir informes i dossiers, que la justícia assumeix d'immediat sense qüestionar-los ni un bri, a força de mentides, manipulacions i tergiversacions per combatre l'enemic polític, va actuar amb tota contundència i impunitat en contra dels independentistes catalans. I ja en sabem el resultat. Anys i anys de presó per a persones justes i pacífiques que lluitaven democràticament per uns ideals. Aleshores, des del PSOE ningú no va piular. Ara, amb la rebel·lió de Pérez de los Cobos i els seus adlàters sabran, si ho ignoraven, fins a quin punt les clavegueres puden.
10. Pablo Casado ho va advertir poques hores després de constituir-se el govern de coalició PSOE-Podemos quan amenaçà de dur davant els tribunals les decisions de l'executiu que no compartís (que són gairebé totes les decisions). I ha estat fidel a aquesta amenaça. Ningú no sembla que es demani perquè els tribunals són tan proclius a les tesis més retrògrades o perquè combreguen (en sentit metafòric, però també eucarístic) amb els defensors de les concepcions més atàviques.
11. Facem el focus encara més a prop. La reacció de les institucions de les Illes Balears davant de la crisi econòmica de proporcions ingents que ens cau damunt ha estat decebedora. Del tot decebedora. Es resumeix, la reacció, en un malaurat binomi que ens persegueix, si fa no fa, des de la nit del temps. Turisme i construcció, vet aquí la gran troballa dels nostres governants. Cap més idea?
12.Cap més idea. No n'hi ha més. Liberalisme a ultrança, de forma que els hotels „amb la mira posada en una imminent reconversió en habitatges que compraran no sabem qui, potser el mateix govern„ puguin fer obres d'ampliació i reforma sense llicència. Les claus racionals d'aquest afer no s'entenen perquè, si el negoci turístic anirà molt previsiblement a la baixa, quin sentit té que es permetin noves obres?
13.Les economies alternatives, allò de crear espais d'activitat fonamentats en l'agricultura, en les noves tecnologies, en el coneixement, en l'ecologia, en la lluita per apaivagar els efectes del canvi climàtic, no compten. Per tractar de satisfer els insatisfets, creuen que basta amb una lleu i tímida concessió a la preservació del territori per limitar la construcció en terreny rústic. Lluny, molt lluny,del nivell zero de construcció exigible a partir de la contemplació de la degradació territorial i mediambiental que patim.
14.La temerària i irresponsable dependència del turisme i la construcció, que ningú en aquesta terra nostra no ha tingut el coratge de corregir durant les darreres llargues sis dècades, es manté. I si algú des del Govern ha parlat de la necessitat de redimensionar a la baixa el turisme per reduir el nombre de visitants, amb la reducció consegüent de les activitats que li estan vinculades, ha estat silenciat pels fets: la continuïtat del mateix model mana. A major glòria de la recurrent incapacitat per adoptar de forma creativa mesures que impliquin canvis profunds en l'economia i la millora del nostre benestar.
