Dies de dol, minuts de silenci, espais de pregària... Cada dia aprenem a situar-nos davant la realitat, també quan aquesta és dura i imprevisible. A llarg de la vida de capellà m'ha tocat aprendre a situar-me davant el fet de la malaltia, de l'agonia i la mort, compartint amb amics i familiars els difícils moments del comiat d'una persona que has conegut i estimes. Quan la mort toca la porta de casa sempre provoca una reacció desacostumada, mai no prevista del tot, però sempre com allò que em pertany, em toca de prop i forma part de la pròpia existència. No ho he viscut mai amb estranyesa, sempre he pensat que davant la mort d'algú ningú resta indiferent i és capaç d'articular una resposta que d'alguna manera expliqui el seu enigma, sigui o no creient.

He pogut percebre que la visita freqüent als malalts crea un clima de familiaritat i ajuda a vèncer moltes soledats, la del malalt i la de la seva família, prou vegades amb tensió per tot el que suposa estar sempre al seu costat i resistir amb enteresa. Només una forta dosi de humanitat és capaç de convertir aquesta experiència d'acompanyament en una expressió d'amor solidari. Una vegada, a un hospital, una personatge que el visitava va dir a una infermera que curava la ferida repugnant d'un malalt que ell no seria capaç de fer-ho ni per tots els diners del món... L'infermera, sense girar-se i seguint amb delicadesa la seva feina li va dir "jo tampoc!". Mai tan cert! Hi ha valors que no cotitzen en el món de les finances i que només s'entenen des de la gratuïtat, més encara, des d'un amor gratuït. Això està succeint en els nostres hospitals, molts professionals han anat més enllà de les estrictes mesures laborals i han acompanyat els malalts en la seva soledat.

Minuts de silenci, hores de pregària, vivència del dol. Això no es viu només per decret i no sempre resulta fàcil integrar-ho del tot, però forma part de la vida, ja que cadascú ho viu amb sinceritat des de la seva situació i convenciments. El dol, el silenci, la pregària és pensar en els difunts, és saber fer silenci davant del fet de la mort, de pregar al qui la soferta en la pròpia carn i s'ha convertit en font de vida, Jesús en qui creim. La nostra forma occidental de contemplar la mort sol ésser pessimista, perquè provoca la sensació que venim de la vida i anam caminant cap a la mort. No hi ha dubte que això crea un determinat estil de vida moltes vegades condicionat pel sense sentit, l'absurd o la desesperança. En canvi, quan estam familiaritzats amb la visió cristiana blasmada a l'Evangeli -amarada de mentalitat oriental- la perspectiva es una altra: venim del no res i caminam cap a la vida, una vida per sempre, que no s'acaba mai. Aquesta concepció manifesta la gosadia de la fe, rep el consol de l'esperança i entén el perquè de la caritat.

Els capellans i els agents de la pastoral de la salut, sempre que un malalt, ell mateix o a través de la família, ens crida sigui l'hora que sigui perquè l'atenguem espiritualment i els confortem amb la unció, el perdó o amb el viàtic, ens està demanant aquella companyia que el capacitarà per afrontar el moment difícil pel que està passant. Estant al seu costat i acompanyant el procés de la malaltia, fàcilment es percep la fortalesa interior que el manté serè i pacient. Estic plenament convençut que, en moments tant decisius, aquesta força interior, espiritual, explica moltes reaccions, paraules, mirades i gestos que expressen la vivència també interior d'obrir-se a la vida que se li presenta amb total novetat. En quaranta set anys de capellà, encara no he trobat ningú que en el moment de la mort no manifestàs aquesta pau personal, a vegades una serena alegria que edifica, fins el punt en què un es demana ¿què faria jo en el seu lloc? Per això he dit que cada dia aprenem d'aquest testimoni viu de saber-se situar davant l'enigma de la mort.

¿Com hauran viscut aquest moment de la mort els qui ho han patit, alguns en la total soledat, altres acompanyats pels professionals sanitaris o pel capellà que hi ha pogut tenir accés? Crec que aquesta situació viscuda ens obre a nosaltres amplis camps de reflexió i d'acció. En primer lloc, ¿com ens plantejam cadascú el fet de la mort i quin sentit de transcendència li donam? En segon lloc, ¿quin entorn d'esperança oferim quan hem d'estar al costat -sigui un familiar o altra persona- del qui està malalt i ens necessita? En tercer lloc, ¿com respectam la seva creença perquè pugui trobar el consol d'obrir-se al desig d'una vida en plenitud, la que Jesús, havent vençuda la mort, ha inaugurat per a nosaltres amb la seva resurrecció? Vet aquí la nostra convicció de fe: viurem!

Aquest desig de caminar cap a la vida i la Vida amb majúscula és el que els cristians predicam i convidam a experimentar. Per això, creim tant important la visita i acompanyament dels malalts i els seus familiars, com també el seguiment durant el dol i la participació en la vida de la comunitat cristiana, que aquesta esdevé l'espai necessari per al creixement i celebració de la fe. Aquest temps, en el qual cada dia se'ns donava l'estadística dels difunts degut al coronavirus, l'Església, com ho hem fet sempre, no hem deixat de tenir-los presents i de forma insistent cada dia en la pregària. Aquesta, ha estat i seguirà essent sempre un gest de solidaritat, una expressió de confiança en Aquell -Jesús- que va dir "Jo som el Camí, la Veritat i la Vida". Aquesta és la Vida que davant el fet de la mort predicam en qualsevol ocasió. Per això, creim i deim als nostres difunts, aquest "no és un adéu per sempre!".