Si alguna cosa ha demostrat aquesta crisi sanitària és que l'arrelament no té a veure amb les parets de casa. No té a veure amb la ubicació geogràfica de l'habitatge o el color de les cortines. Arrelar és establir-se, fixar-se a un lloc. Però no com quan entres per la porta d'una habitació d'hotel, tires la maleta a sobre el llit i piques magistralment la clau del wifi al teu mòbil. No. Arrelar és establir-se de veritat, sentir-se l'espai com a propi, experimentar els patrons d'acció habituals com a quotidianitat. Conèixer allò que t'envolta, sorprendre's quan hi sobrevenen canvis. Parlar amb la persona que et trobes a l'ascensor cada dia, tot i que pot ser no la coneixes, perquè l'has vista moltes vegades. Construir comunitat. Retornar a les converses buides com a resposta social al silenci. La rutina. Estar arrelat significa conèixer els codis d'interacció i practicar-los, ser conscient de les problemàtiques comuns de l'indret on et trobes; va més enllà de la materialitat on discorren les nostres vides.
Tot aquest temps hem estat fixats, més aviat clavats, però molts ens sentim desarrelats. A mi, per exemple, m'ha passat una cosa curiosa, he experimentat el meu voltant com un no-lloc. Marc Augé, antropòleg francès, va encunyar aquest concepte el segle passat per referir-se a centres comercials o altres espais de consum massiu; espais de trànsit o flux on la identitat queda relegada a un segon pla. El que importa allà és la transacció, els cales que gastes o els que et falten, el consum com únic tret definitori d'un mateix. Durant setmanes només hem transitat els carrers dels nostres pobles o barris sota aquesta premissa: consumir. Un mica de farina de xeixa per aquí, cervesa i vi per allà, patates fregides, olives i fuet pel vermut, i sobretot, molt paper higiènic. Això està bé. Les circumstàncies ho sol·licitaven, no hi havia alternativa possible, per tant hem digerit el model amb diligència i esperança. No obstant, aquesta situació també ha plantejat una oportunitat, ens ha permès conèixer de primera mà les diferències entre: estar al barri/poble i fer barri/poble. Per construir una comunitat habitable i democràtica cal fer poble. Recordem-ho quan tot això acabi. És del tot imperatiu recuperar les xarxes ciutadanes al mateix temps que les terrasses dels bars. No serà fàcil. Hi ha pors fonamentades, preocupacions econòmiques, angoixes inefables producte de l'aïllament perllongat i curolles vàries. Les prioritats de cadascú i els seus problemes. Cadascú és fill de sa mare. Malgrat tot això, si us plau, recordem que els problemes individuals, moltes vegades, demanden solucions col·lectives. Ara bé, respectant sempre les mesures sanitàries, no es poden repetir episodies d'egoisme minoritària privilegiat com els viscuts al madrileny barri de Salamaca. Malgrat portin pals de golf, cotxes descapotables o una pin del Betis; m'és indiferent.
És clar, les plataformes digitals a les que avui tenim accés han contribuït a mantenir vives aquestes xarxes ciutadanes, han permès certa continuïtat. Ara bé, no poden quedar oblidades allà, etèries. Tal cosa, no significa desentendre'ns de l'espai digital o les xarxes socials. Utilitzem-les, combinem-ho. Aprofitem les connexions virtuals creades durant el confinament i traslladem-les a l'asfalt dels nostres carrer. Les places han de tornar a ser dels ciutadans. Arrelem de nou, més fort que mai. Tant de bo sigui aquest l'aprenentatge extret de tot això. Atès que, seria molt trist si, a més d'una crisi econòmica funesta, aquesta pandèmia es carrega l'associacionisme i les petites iniciatives locals. Perquè mil likes a Facebook no són mil persones manifestant-se al carrer, per molta quarta revolució industrial que hi hagi.
