Amb la crisi de la Covid-19 molta gent sembla haver obert els ulls de cop i descobrir tots els mals de l'economia globalitzada i la necessitat de recuperar el producte local i l'economia de proximitat.
Idò bé, quelcom semblant passa pel que fa a l'esport.
En l'era de la globalització, la seva ideologia també ha contaminat greument el món de l'esport, oblidant deliberadament la seva finalitat educativa i multiplicant el seu caràcter mercantilista. El paradigma ideològic de l'esport avui en dia és l'esport espectacle. I quan l'oci i el lleure són un valor mercantil, la lògica entre pràctica esportiva i benestar social queda del tot desvirtuada.
Una de les característiques que més definien la pràctica esportiva era considerar-la un fi en sí mateixa, la seva gratuïtat i l'altruisme en el seu desenvolupament, generant una socialització positiva. Però la pedagogia esportiva humanista dels valors originaris de l'olimpisme agonitza en mans del saqueig capitalista.
Avui l'esportista és l'instrument per als guanys i l'espectador el consumidor a qui s'arenga amb estímuls sectaris i patriòtics. La globalització de l'esport, ben igual que la globalització econòmica, ha generat riquesa per a un petit grup d'institucions i mitjans de masses que serveixen a interessos comercials, devorant en el procés els valors formatius, culturals i democràtics de l'esport. Segurament on més al límit s'ha duit aquesta realitat és el futbol, màxim exponent de l'esport espectacle.
Un dels aspectes fonamentals de la pràctica esportiva competitiva actual és el seu aspecte meritocràtic duit a l'extrem, de manera que s'enalteix la victòria i s'enalteix ídols individuals, també als esports d'equip. Terreny adobat per l'abandonament esportiu prematur, la segregació i les males praxis en etapes de formació.
Amb la pandèmia de la Covid-19 s'ha fet palesa l'escàs valor social de l'esport espectacle i els seus protagonistes. En canvi, s'ha visualitzat el gran valor de la pràctica esportiva com a eina de benestar.
Qui sigui progenitor o tutor de nines i nins esportistes en qualque club, hauran vist -amb excepcions, és clar- com els seus entrenadors i entrenadores han seguit treballant amb elles i ells a través de les xarxes socials, de manera altruista, per vertadera vocació i per convicció de les bondats dels valors i efectes positius de l'esport, sense demanar res a canvi. Jo els hi deman, que han fet per als seus fills i filles les grans "estrelles" que tant idolatren, més enllà operació d'imatge en casos molt individuals i concrets?
És l'hora, més que mai, de l'esport base, l'esport de veritat. Si les autoritats polítiques no s'impliquen de valent, assegurant la supervivència dels clubs, garantint l'aplicació de les mesures de seguretat i higiene que seran obligatòries per a la seva pràctica, adaptant d'urgència les instal·lacions a la nova realitat de cara, no a la conclusió de la temporada actual, sinó a l'inici en qüestió de pocs mesos de la propera temporada? aquest rebrà un cop letal, molt especialment els esports d'equip que es disputen en recintes tancats.
* President del Club Bàsquet Santa Maria
