Les situacions crítiques ens posen a prova. Vet aquí que arribar a una cruïlla amb l'estat d'ànim alterat per la gravetat del cas i, en molt poc temps, haver de prendre un camí en detriment d'un altre, ens informa de l'equilibri i saviesa dels que estem proveïts (o mancats). Quan la tria estén sons efectes sobre una generalitat de persones i no és el ciutadà individualment considerat qui decideix, sinó que la decisió l'adopta algú en nom seu, per delegació, hem de considerar dos factors. En primer lloc, que les decisions en qüestió tenen una molt alta transcendència perquè afectaran a un gran nombre de ciutadans i s'orientaran a solucionar un conflicte extraordinari, de llarg abast.
La segona consideració fa referència al fet que precisament pel gran nombre d'afectats i perquè estem en presència d'una situació crítica, escau que el o els responsables de decidir siguin persones capaces. La capacitat, en el seu torn, vol dir moltes coses: significa tenir una alta preparació intel·lectual, però també sentit de la realitat, sentit de la responsabilitat, sentit comú, lideratge i persecució només „només„ el benefici col·lectiu. Alhora, la capacitat i la formació reclamen que el subjecte en qüestió estigui ben guarnit d'una visió humanística de l'entorn i desproveït de supèrbia. La persona que decideix per nosaltres i a la qual hauríem d'exigir aquestes qualitats i encara d'altres es diu polític.
A la vista del tractament que els governants han deparat a la crisi sanitària provocada per la pandèmia del COVID-19 caldria que ens demanéssim si estern o no estem en mans de polítics capaços. No ja dels millors (els millors, per norma, o es fan lluny de la política o en són expulsats), sinó de persones prou competents que ens transmetin confiança, seguretat, credibilitat i eficiència. La pregunta, per tant, seria si els polítics que estan al capdavant de la cosa pública tenen la capacitat que basti per a prendre decisions correctes en situacions extremes. La resposta podria albergar matisos i hauria de considerar els diferents àmbits de decisió i de responsabilitat de cadascun dels polítics implicats. Però, de qualsevol manera, els ciutadans tenen el dret de reclamar dels responsables que els governen que en la cruïlla on els ha col·locat la crisi s'informin, reflexionin, es documentin, consultin als savis, als afectes i als desafectes i, per descomptat, apartin l'orgull mal entès, la retòrica estúpida, els discursos buits i dispersos i les roïndats de curta volada. Tot plegat és, certament, demanar molt (o massa).
? Al cap i a la fi, la pregunta „estem o no governats per polítics capaços, ben preparats i amb sentit de la responsabilitat„ potser que, en termes generals, es respongui tota sola a la vista dels esdeveniments. Que Espanya sigui, en proporció amb el nombre d'habitants, el líder mundial pel que fa a la incidència de la pandèmia „contagiats i morts„, ja ho diu pràcticament tot. Afegim-hi encara, per arrodonir-ho, els missatges confusos i inacabables, recarregats d'estúpides invocacions patrioteres i d'apel·lacions bel·licistes que només proclamen el no res absolut. Res és igual a res i del no res és impossible treure cap fruit (ja fa estona que se sap que la generació espontània no existeix). Per afegitó, escudar-se en la excel·lent qualitat de la sanitat pública equival a escudar-se en una mentida. I, per afegitó, la invocació laudatòria es fa de forma recurrent.
? Com destacats analistes han posat de relleu a bastament, la sanitat pública espanyola mereixia la més alta qualificació abans de les retallades pressupostàries i les privatitzacions imposades „ai!„ amb l'excusa de la crisi financera del 2008. Però ara ja no és així: la nota no és la mateixa ni de lluny. Avui el panorama és un altre de ben diferent. Avui la sanitat pública sobreviu com pot mal gestionada i pitjor dotada. I els responsables polítics dels despropòsits anteriors que són a la base de les mancances actuals, amagats (no fos cosa). Per tot plegat, convindria que es deixés de confondre „la confusió sempre és interessada„ la preparació, la solidaritat i l'esperit d'entrega encomiables del personal hospitalari amb el sistema sanitari en el seu conjunt. En resum: uns bons professionals han treballat i treballen amb una dedicació extrema en unes condicions materials deficients. I per això han pagat amb el preu de la desprotecció de la seva integritat física. Qui els rescabalarà?
La pandèmia del COVID 19 s'hagués pogut evitar „també es podrien evitar les epidèmies que vindran en el futur„ si el món assignés els seus recursos a la investigació en detriment, per exemple, de l'absurda i ingent despesa en armaments que ningú parla ni tan sols de reduir. És a dir: un ordre mundial injust „i això inclou Espanya, per descomptat, que ja explicarà qui ho hagi de fer per quines estranyes raons necessita avions i carros de combat i vaixells de guerra„ provoca la pandèmia. Sabem que la crisi epidemiològica durà afegida una crisi econòmica enorme, d'abast planetari. I també sabem que les Illes Balears es veuran especialment afectades per mor de la irresponsable dependència del monocultiu turístic vigent d'ençà una bona sèrie de dècades. En efecte, perquè la indústria turística funcioni es necessiten turistes, i podem tenir per ben segur que ningú viatjarà en els propers llargs mesos (si no és per necessitat). Les grans cadenes hoteleres ja han descomptat aquesta temporada perquè els resulta molt més rendible tenir els hotels tancats, i les mirades estan posades, com a prest, en la Setmana Santa del 2021.
? Així les coses, la regressió econòmica que ja s'ha fet present es manifestarà aviat amb tota la seva cruesa i durarà mentre no s'hagi trobat una vacuna per a la infecció. Com es manifestarà? A través d'una desmembrament estructural de la economia (i en una estructura cada peça condiciona les altres en cadena). Vegem-ho. Un atur laboral desbocat; una manca de liquiditat i, per això mateix, impagaments generalitzats i una davallada sense precedents del consum i, en conseqüència, el tancament d'un nombre notable d'empreses petites i mitjanes; locals de comerç buits, sense cap llogater disposat a instal·lar-hi una activitat qualsevol; baixada del mercat immobiliari, tant les compravendes com els lloguers... La solució? Només n'hi ha una i és la intervenció de l'economia per part de les administracions públiques. Quin és el gran problema? Que les administracions públiques no tenen diners.
Tanmateix i en la mesura que els diners de la UE arribin si és que arriben, sembla raonable pensar seriosament en actuar en un triple ordre de coses. En primer lloc, produir aquí bens de consum, és a dir, promoure indústries lleugeres no contaminants que ocupin mà d'obra i que serveixin per desvincular progressivament l'economia del turisme (que, com s'ha vist, és un bé fràgil en extrem). En segon lloc, redimensionar a la baixa i sense dubtar-ho gens el turisme massiu, que s'entreveu una opció imprescindible i, alhora, una oportunitat per limitar altres activitats econòmiques que li estan vinculades i que socialment són nocives (cotxes de lloguer i aviació, posem per cas). I finalment, fomentar el sector primari, de manera que el consum alimentari sigui bàsicament de productes produïts aquí, amb l'avantatge gens negligible d'estalvi de transport i d'ocupació del territori en una activitat productiva.
