La Covid-19 ha desestructurat un sistema que ja tenia dificultats, amb conseqüències socials i econòmiques evidents. És indubtable que hi ha danys i costos de la Covid-19 als quals haurem de fer front al llarg dels propers anys. Hi ha qui pensa que aquest efecte generarà grans canvis socials i que l'experiència que vivim ara transformarà profundament les societats; alguns diuen que anam cap a un nou sistema de relacions; altres, que no es produirà cap canvi social. No ho sabem. Ningú no ho pot saber ara per ara. Crec que no es pot exercir de profeta, i tampoc no s'han de confondre els somnis personals amb els processos socials i culturals. Jo crec que els canvis seran més modests i, malgrat això, rellevants. Alguns canvis que ja s'observen són socioculturals, altres, socioeconòmics i, finalment, n'hi ha d'ecològics. Tots ens confronten amb les solucions polítiques que cal desenvolupar.

El confinament és un procés de dessocialització o de socialització a distància, de pèrdua de contactes cara a cara. Aquest canvi té una sèrie d'efectes. Un dels més bàsics és l'aprenentatge de la distància. No crec que sigui un canvi radical, però la desconfiança del contacte físic amb tothom és previsible. Ens ressocialitzam en l'espai domèstic; per aquest motiu, tal vegada es pot produir una recuperació dels patrons més individualistes de relació: qui pugui desplaçar-se en vehicle privat, qui pugui abandonar el espais de relació pública, ho farà. Aquest canvi no és tampoc afortunat.

L'experiència que vivim expressa el millor i el pitjor de la ciutadania. El millor ha estat la solidaritat, la generositat, des del compliment de les normes fins a l'ajuda, la microajuda a les famílies i el veïnatge, també l'ajuda del voluntariat. Un canvi apreciable es relaciona amb la recuperació de les dinàmiques familiars i de relació de veïnatge i amistat. Molts ens hem sentit més acompanyats, protegits i solidaris, en comunicació amb els nostres, en diversos sentits, des de les relacions familiars, fins a les relacions comunitàries. Però, alhora, s'ha produït una certa expressió de la insolidaritat selectiva. Ja hem sentit i llegit que les persones grans o els de la Xina o qui sigui, els altres, són els responsables. Haurem d'insistir que les pandèmies afecten els països més comunicats, afecten tota la població, i que la solidaritat és clau.

Però hi ha una responsabilitat política, a tots els nivells, per encertar o no les solucions. No hi havia precedents i és massa fàcil, una vegada vist què ha passat, saber el que calia fer. No hem estat capaços de crear un protocol internacional davant una pandèmia tan brutal com aquesta. Ni l'OMS ni les Nacions Unides no han aconseguit generar processos de solidaritat entre països i, molt menys, entre la ciutadania. Part de les respostes positives han estat espontànies. La Unió Europea també ens ha decebut, ja sabem que no va ser creada per a la solidaritat, que inicialment era una organització per a la gestió dels interessos econòmics, però ni això ha sabut solucionar en aquesta ocasió. La manca de suport del nord, ric i menys afectat, al sud d'Europa, mostra, una vegada més, els límits de la Unió.

Hi ha més canvis ambivalents. La hipersocialització tecnològica ens ha permès mantenir contacte amb els altres, fer teletreball, rebre informació de diverses fonts i molts altres beneficis distribuïts de manera desigual, perquè a moltes persones no els arriben. En qualsevol cas, s'han produït a un cost que encara no podem avaluar. És feina nostra aconseguir que dominin els canvis positius en l'educació, en la comunicació entre les persones, en la demanda d'ajuda, etc.

S'han produït altres canvis, encara en procés, com el reconeixement del valor dels qui aporten valor social: les persones que fan feina a la sanitat, els serveis socials, l'alimentació, els altres serveis essencials (transport, bombers, seguretat, etc.). Les persones que han desenvolupat la seva feina, en un context de risc, han rebut el reconeixement de la població, al marge d'alguna reacció insolidària, menyspreable. Aquest procés ens ha mostrat que el suport entre les persones i per part de les organitzacions és essencial. L'Administració ha de representar l'organització de la solidaritat per a tothom. Hem de recuperar el sentit més autèntic de l'estat del benestar, entès com a estat redistribuïdor dels recursos socials, mitjançant polítiques fiscals progressives i polítiques socials avançades. La crisi que ha començat ha tornat a legitimar una part d'aquests serveis, d'aquestes polítiques. Se n'ha vist la necessitat i la justícia i el valor democràtic. En aquest context, ens hem de replantejar moltes coses; entre d'altres, hem de pensar si ja ha arribat el moment d'una renda bàsica universal que ens ajudi a fer que realment ningú no quedi enrere.

Hem redescobert que el temps és una variable essencial, el valor del temps: hem deixat de viure com si el temps no existís. D'acord, hem tornat a pensar intensament en els terminis, en els processos, però no sé si ho aprofitam prou bé. Ara cal definir canvis estratègics, de mirada llarga, com ara el que he plantejat, la recuperació del sentit més profund de l'estat del benestar.

* Consellera d'Afers Socials i Esports