A tocar el Primer de Maig de 2020, s'escau una reflexió entorn de la situació d'excepció que, a conseqüència del tsunami laboral i social provocat per la pandèmia del coronavirus Covid-19, es viu en el món del treball. Com la pandèmia és global, la crisi sociolaboral és mundial, i, donat que la globalització neoliberal ha universalitzat la precarietat laboral i social, aquest cataclisme és un ploure sobre banyat en els anomenats mercats de treball, ja força precaritzats. Altrament dit, la present crisi laboral -que, per la seva gravetat, fins i tot qüestiona el dogma del treball remunerat com a únic distribuïdor directament i indirectament de la riquesa generada, i fa que el debat sobre la Renda Bàsica Incondicional i Universal estigui present com mai en les agendes polítiques i dels moviments socials- es produeix en un escenari de pandèmia de precarietat sociolaboral que ha globalitzat el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. "Aquesta crisi posa al descobert les fractures socials", afirmava l'Economista en cap de la Comissió de Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides, Richard Kozul-Wright, en una entrevista recent a La Vanguardia.
Les previsions de l'Organització Internacional del Treball, que no inclouen els "treballs informals", fan feredat. Segons l'Observatori de l'OIT de data 7 d'abril de 2020, la crisi per la Covid-19 farà desaparèixer en el segon trimestre de 2020 uns 195 milions de llocs de treball a temps complet. Es preveuen enormes pèrdues en els diferents grups d'ingressos, en particular als països d'ingressos mitjans-alts, i, entre els sectors més afectats s'inclouen, entre altres, els serveis d'hostaleria i restauració, és a dir, que tot plegat supera amb escreix els efectes de la crisi financera de 2008-2009. No és agosarat pensar que, a la pròxima edició de l'Observatori de l'OIT, aquestes previsions encara seran pitjors.
Pel que fa a l'àmbit espanyol i insular, en sintonia amb les previsions de l'OIT, no es pot preveure altra cosa que una crisi sociolaboral sense precedents. Recordem que al punt de declarar-se l'estat d'alarma, es produí una pèrdua de 833.979 persones afiliades a la Seguretat Social, exemplificant la fragilitat del model laboral espanyol, on les persones amb contracte temporal són ipso facto -igual que en el 2010- les primeres víctimes d'una nova crisi. Fa dos dies es coneixia l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2020 que, per raons de calendari, tan sols insinua la magnitud de la tragèdia. Només començarem a conèixer xifres més aproximatives a la realitat en conèixer, tot just passat l'1 de maig, les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril. En qualsevol cas, en conèixer les dades del nombre persones afectades pels ERTOs, la destrucció de l'ocupació temporal, o, un assumpte de gran impacte a casa nostra com és la no incorporació a l'ocupació de gairebé ningú del col·lectiu de 73.407 Fixos Discontinues que a l'abril de l'any passat ja estaven d'alta a la Seguretat Social, seran xifres feridores.
Fa uns dies coincidia amb una responsable de Serveis Socials d'un Ajuntament d'un poble costaner de Mallorca en la necessitat de preparar-se per fer front a quelcom semblant a una crisi humanitària. Sens dubte, hi haurà molta gent sense renda disponible per seguir vivint amb dignitat, i les classes més subalternes afegiran precarietat a les seves precàries vides. També coincidíem que la sobtada pèrdua d'activitat econòmica s'ha tractat d'esmorteir amb encertades mesures estatals en l'àmbit del Dret del Treball i de la Seguretat Social, i de Serveis Socials pel que fa a les competències autonòmiques. L'encert de, per exemple, els ERTOs, la prestació extraordinària per cessament de l'activitat d'autònoms i autònomes, o l'ampliació de possibles persones beneficiàries de la Renda Social Garantida (RESOGA), no vol dir que no siguin mesures conjunturals i amb insuficiències. No obstant això, el punt més greu és que, en alguns casos, com ara l'anunciat Ingrés Mínim Vital, arribaran tard i sense atenir-se a la situació d'emergència social.
L'excepcionalitat d'aquest Primer de Maig no és només el confinament. A parer meu, la veritable excepcionalitat és que les necessitats urgents del món del treball són de capgirar el model de creixement econòmic basat en la sobreexplotació de recursos, i l'escàs repartiment de la riquesa generada. De les mesures socioeconòmiques d'urgència cal passar ben aviat a una estratègia socioeconòmica de transició ecosocial justa per a no agreujar la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), "humanitzar" les relacions laborals amb la derogació de la Reforma Laboral de 2012, i garantir a tothom -amb instruments de distribució de renda, complementaris al treball remunerat, com ara la Renda Bàsica- el dret a l'existència material per a poder viure vides volgudes. En definitiva, aquest Primer de Maig es commemorarà, des del confinament de cadascú, en una situació de, en paraules d'un recent manifest signat per un grup de 250 professors i professores de les universitats espanyoles de l'àmbit de l'economia i d'altres ciències socials, "crisi civilitzatòria, ecològica, social i de cures".
El citat manifest acaba afirmant que "a vegades, les crisis obren oportunitats per als canvis. Així, el final de la Segona Guerra Mundial va portar en alguns països a millores en la distribució i les condicions laborals i socials. En canvi, la crisi originàriament financera de 2008 va suposar una reculada al nostre país i en molts altres. No podem repetir els errors d'aquesta última, per la qual cosa la sortida de la crisi provocada per la pandèmia del coronavirus ha d'estar orientada a establir les bases d'una societat més justa, més igualitària, i ecològicament sostenible". Vet aquí la raó -impulsar els canvis vers una major justícia social- per la qual els valors del Primer de Maig segueixen sent vigents. Un cop desconfinats i desconfinades, el repte serà bastir -arreu, i a casa nostra, i a partir de la confluència de sindicalisme, feminisme, i ecologisme- un potent moviment social per fer-los útils per a un canvi de paradigma socioeconòmic en pau amb les persones i el planeta.
