Si s'acaba el món esper que sigui Fernando Simón qui informi del desastre. Si ve l'apocalipsi, el darrer que voldria és veure cada dia els predicadors que, des de tertúlies radiofòniques o televisives, es converteixen en profetes hàbils de l'ahir i en encertants dels 14 resultats de la travessa l'endemà dels partits. Tampoc no vull al capdavant dels darrers dies un polític histèric cridant que amb ells això no hagués passat, malgrat que allò que s'apropa a la Terra és un meteorit deu vegades més gros que el que extingí els dinosaures.

Accept amb menys dolor continuar confinat, malgrat les contradiccions del Govern que de vegades explica Simón, que sentir de portaveu Cayetana Álvarez de Toledo, qui parlaria sense mirar-me als ulls i amb aire de superioritat moral i científica. I pitjor seria el tancament si Santiago Abascal, el que no vol subsidis públics malgrat que ell ha xuclat d'aquesta mamella tota la vida, fos qui cada dia parlàs amb cara d'empipat des del faristol de la Moncloa.

A la fi de la meva existència, sia individual o col·lectiva, desig pau i gent serena al meu voltant. Qui escriu ha viscut una experiència propera a la mort: vuitanta dies, quaranta dels quals foren en coma farmacològic, a l'UCI de Son Dureta el gloriós estiu de 1992. Per això sé que estar envoltat de metges, infermeres i familiars assossegats és fonamental per sobreviure. Amb moments en els quals tot empitjora i en altres en què es veu llum al final del túnel.

Simón és l'home tranquil a qui voldria escoltar cada un dels darrers dies del món, per això agraesc que comuniqui serenitat durant la crisi de la Covid-19. És ben cert que l'equip que dirigeix ha comès errors, com menysvalorar la gravetat del virus. És necessari recordar que l'Organització Mundial de la Salut, Donald Trump, Boris Johnson o un bon grapat de líders i científics del món varen fer el mateix? També és cert que ha tengut contradiccions. Això per no recordar quantes vegades ha anunciat l'arribada al punt més alt de la corba de contagis. No és el que fa la Itàlia de Giuseppe Conte o la França d'Emmanuel Macron? No eren exemplars Japó o Singapur fins que els contagis que donaven per controlats han superat els seus anuncis optimistes?

El currículum de Fernando Simón és impressionant. Però crec que la clau de la seva serenitat es troba en els dos anys que treballà a Ntita, a Burundi, com a voluntari de Medicus Mundi. Al país centreafricà, passava consulta a unes 120 persones cada dematí. A l'horabaixa, era l'únic metge d'un hospital amb 60 llits. Sense mitjans de diagnòstic, sense mascaretes, sense material de protecció. Assistia parts i afrontava operacions quirúrgiques que aquí es qualificarien d'impossibles per manca de tecnologia.

Qui ha viscut a l'infern, considera que el purgatori és el paradís. El cel a la terra en el qual hem viscut els occidentals sense admetre-ho, s'ha transformat en purgatori i ens sembla l'infern. Per això mateix, sols un científic que ha recorregut el camí invers pot transmetre la serenitat que necessitam. Per això, Fernando Simón és la persona que vull escoltar malgrat les seves imperfeccions.

Simón no és l'error que alguns intenten mostrar. És la calma enmig de la tempesta. El pitjor que ens podria passar en aquests moments és el que va escriure l'irlandès William Butler Yeats (1865-1939) al poema La segona vinguda, sobre els perills que ens amenacen quan tot passa per ull: "Els millors estan mancants de tota convicció, mentre que els pitjors estan plens d'apassionada intensitat".