En dels fenòmens més preocupants de la nostra època, agreujat a causa de la conjuntura ocasionada per la pandèmia del coronavirus, és la paulatina però sembla que imparable regressió de la premsa escrita. No hi ha hagut pràcticament cap mitjà, tret dels més poderosos econòmicament, que hagi escapat a aquest preocupant fenomen. Les causes són diverses, però qui més qui manco coincideix a assenyalar la irrupció del món digital, la manca d'inserció de publicitat i la consegüent reducció de plantilles com els factors que estan precipitant el declivi d'aquest tipus de premsa. I no obstant això, al meu parer, la importància que té tant des del punt de vista cultural com patrimonial mereix ben bé una atenció prioritària, tant des dels poders públics com des de les nombroses persones que tradicionalment ens hem informat a través d'aquest mitjà.
Atesa la situació, crec que no seria exagerada una iniciativa que declaràs la premsa escrita Patrimoni de la Humanitat. No debades és un bé patrimonial en perill, si no d'extinció immediata sí amenaçada greument pels factors abans esmentats. Ben mirat, la premsa escrita no és únicament un mitjà a través del qual ens informam; és també un mitjà de cultura i de gaudi, un vertader tresor a l'abast de tothom per un import que, si ens aturam a pensar-ho una mica, resulta gairebé irrisori. Podem obtenir un diari -qualsevol diari, pràcticament- pel preu d'una cervesa o d'un cafè; és més, podem combinar-los intel·ligentment sense que la butxaca se'n ressenti massa, assaborint un i altre còmodament asseguts a un bar o a la sala d'estar de ca nostra. Record que, fa molts d'anys, una bona amiga em va fer meditar sobre aquest fet. Més o menys, em va dir: "Però tu saps la quantitat de coses que hi ha en un diari? Sembla gairebé un miracle, que pugui sortir cada dia". I crec que tenia molta raó. Potser el costum i la rutina -és a dir, el fet que sigui tan accessible i en un format tan econòmic- han produït que se'l consideri un article prescindible i d'escassa diguem-ne entitat material. Però en el terreny que aquí ens interessa, és a dir, el del diari com a transmissor d'informació i de cultura, és segurament un dels invents més revolucionaris i democràtics de la història de la humanitat.
Va ser a través de la premsa escrita que vaig conèixer escriptors com ara Quim Monzó, Maruja Torres, Antonio Muñoz Molina o Ángeles Caso, per posar alguns exemples de provada rellevància. Me'n deix molts, en el tinter -i potser mai més ben dit-, i són només una petita mostra de l'enorme varietat i quantitat de persones que han fet de la paraula un instrument gairebé prodigiós, capaç d'encomanar-nos a parts iguals emocions, inquietud, tendresa, sentiments de revolta... És una mica com un mercat, un diari: tenim l'opció de passejar-nos-hi, de mirar, de triar allò que més ens agrada o deixar-ho de banda perquè no ens acaba de convèncer. És a dir, un espai de llibertat (per bé que hi hagut èpoques obscures en què no ha estat així i que tots coneixem) on ens podem deleitar tot formant-nos una opinió, que a més a més podem contrastar amb el punt de vista d'altres diaris. Tot un luxe, diria jo, no sé si estaran d'acord amb mi.
Hi ha probablement qui argumentarà que el diari, informativament parlant, és un mitjà que ha quedat desfasat per mor de la tecnologia digital, que permet informar-se en temps real i en un format summament accessible per a tothom. És possible que sigui així, no ho sé. Però si una cosa ha deixat molt clara aquesta crisi del coronavirus és que això té una importància relativa i que aquesta immediatesa irreflexiva en el consum d'informació no és bona ni desitjable. Les fake en són un bon exemple, però en trobaríem molts d'altres. La desinformació i els anomenats memes estan ocupant quotes cada vegada majors en la xarxa, la qual cosa en desvirtua la credibilitat i afebleix el teixit democràtic a marxes forçades.
La premsa escrita, Patrimoni de la Humanitat. Per què no? Trobaríem molts i bons motius per instar les institucions a tramitar aquesta declaració. Segurament ajudaria a fer-la més visible i d'alguna manera també imprescindible per a la nostra salut personal i social. De moment, si em permeten un consell, comprin diaris. O s'hi subscriguin, com vulguin. Invertirem en Cultura i evitarem també la pèrdua de llocs de treball, uns llocs de treball tan qualificats com necessaris en els temps en què vivim.
Premsa, Patrimoni, Humanitat. Paraules del tot necessàries avui en dia per viure i sobreviure. No se n'oblidin, per favor: comprin diaris. I llegeixin-los, per descomptat.
