La pregunta es llança des de la Gran Via madrilenya. "Sortirà una societat millor de la crisi del Covid-19?". La resposta és ràpida i directa: "No". Qui ho demana és el periodista de TVE Carlos del Amor. Qui respon és el pintor hiperrealista Antonio López. Té raó. Veurem quan acabin les mamballetes de les vuit on queden els bons propòsits i la solidaritat.

Ja tenim alguns exemples de mesquinesa humana. Els veïns que exigeixen una atenció sanitària sobrehumana, però que desitgen allunyar els sanitaris que viuen als seus edificis. O aquells que van a comprar productes alimentaris o de neteja, però qualifiquen de perillosos els treballadors que en fan possible el subministrament.

Si la confiança en els canvis socials és minsa, una hipotètica transformació del tarannà dels polítics és inimaginable. Quim Torra vol sumar els morts de manera distinta. Per què no ho ha fet des del principi? Al cap i a la fi són les comunitats les que fan els recomptes. L'única forma de conèixer l'evolució de la pandèmia és utilitzar paràmetres comuns. Sabem que hi ha morts sense comptabilitzar, però els nombres han de ser homogenis. En passar aquest malson podrem cercar una xifra més propera a la realitat. Torra sap que a l'estranger es parla d'Espanya en conjunt, ell en vol el desprestigi per enfortir l'objectiu independentista. Per descomptat, obvia que les competències sanitàries són seves, que fins al 13 de març no va fer gairebé res per fer front la crisi i que les grans retallades sanitàries arribaren amb els governs d' Artur Mas.

Les comunitats governades pel PP no es troben en una categoria moral superior a la del català. Traslladen les seves responsabilitats en matèria sanitària al Govern central. Tenen un únic objectiu, i no és millorar la salut dels ciutadans. Volen rentar-se'n les mans perquè cap d'elles va saber veure el que venia. Ni una sola havia pres amb antelació les mesures que haguessin millorat la resposta a la pandèmia. Madrid i la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso actuen més en clau de guany de poder polític que en clau de salut o de gestió social. Vox genera repugnància amb els seus mems d'una Gran Via plena de taüts, mentre acusa el Govern d'aplicar l'eutanàsia als majors o amb altres mentides barroeres.

Sols Inés Arrimadas ha fet un gir a l'estratègia de Ciudadanos i, sense renunciar a la crítica, es mostra disposada a signar acords.

Pedro Sánchez no en millora el nivell. En una crisi com aquesta, s'ha de contactar gairebé cada dia amb el cap de l'oposició per informar-lo de la situació, per consultar-li les mesures que es prendran i per escoltar-li els suggeriments. No es pot convocar un gran pacte per determinar grans trets econòmics i socials per sortir d'aquesta dramàtica crisi i no acordar la cita amb els líders de l'oposició abans de publicitar-la. No ajuden les discrepàncies entre els socis del Govern, amb Pablo Iglesias fent la guerra pel seu compte.

Probablement, el millor en aquests moments seria un executiu de concentració entre tots els partidaris de fer front a l'immens problema sanitari i econòmic per damunt les diferències ideològiques. Una segona opció seria una gran coalició a l'estil alemany entre PSOE i PP. Cap de les dues possibilitats no és garantia d'èxit, però almanco permetria dirigir tot l'esforç envers la lluita contra el virus i no consumir-lo en l'escaramussa política. Una tercera via seria la continuïtat del Govern actual amb una oposició col·laboradora. A canvi, Sánchez pot oferir diàleg i, sobretot, eleccions en acabar la crisi, mai més enllà de final de 2021.