El passat dia 4 d'abril d'enguany morí a Madrid Luis Eduardo Aute (Manila, 1943). Després que l'estiu de 2016 patís un greu infart que el prostrà sense remei, finalment s'acabaren els dies d'un artista excepcional que amb les seves cançons omplí de calidesa i sensibilitat tants moments inesborrables. La família de Luis Eduardo „era fill d'un català del barri barceloní de Gràcia i d'una filipina d'ascendència espanyola„ regressà de Filipines l'any 1954 i, després d'una breu estada a Barcelona, s'instal·là a Madrid amb caràcter permanent. Ja de ben jove Luis Eduardo mostrà un talent artístic gens comú per la pintura, que es desbordà i el dugué a excel·lir també en el conreu de la música, la poesia i el cinema. Políglota (dominava l'anglès, el castellà, el català, el francès, l'italià i el tagal), fou com una mena d'home del Renaixement que es considerava sobretot un pintor, encara que, afirmava, totes les seves expressions artístiques obeïen al mateix impuls i expressaven la mateixa manera d'entendre el món.
En els seus llargs anys d'esplendor físic, quan la maduresa no havia travessat encara la porta de la vellura, era bell, atractiu, captivador, alt i prim, vestia de manera informal però cuidada i lluïa una cabellera abundant. De verb pausat ben vocalitzat, intel·ligent, culte i reflexiu, irònic quan tocava, de formes una mica insegures però educades i amables, planer, tímid, amic dels seus amics i generós fins a l'extrem, acaronava amb el tracte sedós i amb la paraula afable. Tanmateix, una personalitat tan poc comú, un artista tan complet i lluït que constitueix avui un esment del tot recomanable per explicar la tendresa, l'amor, l'erotisme i la sensualitat i, al cap i a la fi, la vida i la mort. Embolcallat tot plegat en un misticisme d'arrel, terminologia i simbologia cristianes que justificava a partir d'una visió panteística i dualista de la realitat. L'èxtasi sexual, deia, era la millor creació de la natura. I el bé explicava el mal, i la vida, la mort (i viceversa).
Algunes de les seves creacions deixaven lloc a la crítica punyent envers el sistema econòmic i de valors vigent on només manen els diners. Com també encabien sovint la lluita per la justícia, la igualtat i la llibertat. A vegades es feien presents els tons surrealistes, més aviat críptics. A vegades l'humor i el sarcasme. Però, al cap i a la fi, la dona s'erigia de forma aclaparadora en el centre del seu particular univers i, de fet, les cançons que parlen d'amor són de llarg les més reeixides (sobretot a l'època on la seva creativitat/emotivitat lluí especialment, a saber, de l'any 1975 al 1990). Quan Aute pintava, quan escrivia poemes, quan composava cançons, la dona era allà. O dit d'una altra manera, trobava un pretext perquè hi fos, encara que obligués l'autor a forçar un gir sobtat i inesperat de la història. La dona, emperò, contemplada amb passió, amb dolor i dubtes, amb neguit i amb desig fervent, però també amb melangia. La dona com a sexe volgut i/o satisfet, allà on es materialitza la semblança dels humans amb Déu. La dona despullada d'entrebancs (també dels imaginats), entrellaçada en abraçades impossibles, amb el rostre mig amagat per màscares. La dona plorada desesperadament perquè havia fet saber a l'artista que no es tornarien a veure mai més. La dona a la que només demanava dos o tres segons de tendresa i a la que retreia tenir-lo sotmès amb la seva indiferència. Però també la dona refugi a la que, després de voltar per bulevards forans, hi torna perquè tot és mentida llevat d'ella mateixa (i no fa res que l'autor confessi que no sap ben bé discernir entre la veritat i la mentida perquè la contradicció fa part del relat).
El trajecte vital/sentimental de Luis Eduardo Aute, les seves anades i vingudes, es podria resseguir a través de les cançons. Allà, a les cançons, hi és el delit amorós manifestat sense reserves. L'amor, en diferents accepcions i temps verbals, ho reiterem, constitueix el tema recurrent. De forma paral·lela, aquestes mateixes lletres i melodies ens posarien potser en la pista de les vivències sentimentals i la manera d'entendre el món d'una generació sencera, la seva (la de molts d'altres). Posem per cas Al Alba, adoptada popularment com a crit antifranquista per a protestar en contra de les execucions de l'any 1975, però que en absolut havia estat concebuda amb aquesta finalitat. Posem per cas Las cuatro y diez, o el retrobament innocent, passats els anys, amb un amor de joventut. Posem per cas Tarde muy tarde i Siento que te estoy perdiendo, on es relaten el distanciament amorós i l'envelliment dels sentiments.
I encara Una de dos, que conté l'agosarada proposta a l'espòs de la dona del qual l'artista s'havia enamorat perdudament. Per no dir res de l'excelsa Dos o tres segundos de ternura, que li bastaven, els segons de tendresa, però no els tenia i els reclamava. O Sin tu latido, on el copeja „i ens copeja„ el batec d'un cor absent. O Volver a verte, un corprenedor plor per l'amor perdut (sé que no podré volver a verte jamás). O E l universo i Más allá del amor on finalment aquell desig sexual tan fermament perseguit es feia cos (i ànima). Aute, com queda dit, es considerava sobretot un pintor. Però la paradoxa rau en què allò que més ha transcendit de la seva inigualable figura artística han estat les cançons, erigides en símbol, en tota una eloqüent explicació d'allò què ens ha passat (i ens passa). Aute composà i cantà al voltant de cinc-centes cançons „algunes en català, per cert„ en gairebé cinquanta anys de carrera artística i ho feu „compondre i cantar„ amb la màxima exquisidesa musical i poètica, amb credibilitat, amb emoció, amb el to adequat en cada síl·laba, en cada nota, en cada paraula. Disposem-nos, doncs, a escoltar-lo, a gaudir-lo, a entendre'l, a viure'l...I a estimar-lo. Preferentment amb la llum tènue.
Luis Eduardo Aute ens ha deixat per sempre. Estem absents. Estem de dol, amic.
