El Covid és el causant de la pandèmia, però iniciatives preses amb lleugeresa en el passat n'agreugen les conseqüències. Ja no es tracta només de les retallades en la inversió sanitària o de menystenir el perill quan sorgí a la Xina o quan arribà a Itàlia. Hi ha una decisió industrial que ara ens passa factura: la deslocalització.
Renunciàrem a mantenir indústries estratègiques i ara hem de pidolar per aconseguir materials bàsics per lluitar contra la pandèmia. Ja no parlam de tecnologies d'avantguarda -com respiradors de darrera generació- o de medicaments que necessiten molts anys d'investigació i enormes recursos financers.
Sols es tracta de trossos de tela, d'ulleres de plàstic o de guants de làtex. Ara estam descobrint que deslocalitzar indústries no només té un cost en el mercat laboral, també és perjudicial per a la nostra salut.
Una persona que treballava fins fa dos anys a la secció de compres de l'hospital més important d'Espanya em conta com ha evolucionat l'adquisició dels materials tan bàsics en el món sanitari com mascaretes, bates o guants.
El procediment per a la compra es feia i es fa per concurs. Es posaven les condicions. Per exemple: quant d'oxigen ha de permetre passar una mascareta, la llargària d'una via, la tensió que resisteixen unes benes... A partir d'aquestes indicacions, els gestors econòmics triaven la millor oferta. "Ja llavors -conta la informant- passava que el que semblaven opcions competidores, al final venien d'un mateix empori empresarial". Els problemes no eren freqüents, però sí que de vegades s'havia de fer "una alerta internacional sobre un material defectuós". Coses semblants com la partida de tests que el Govern espanyol retornà a un proveïdor.
Fa entre quinze o vint anys, aquests professionals començaren a adonar-se'n d'un nou fenomen: "Les marques competidores eren les tradicionals. Empreses de prestigi en l'àmbit sanitari. Companyies que lluïen els segells de qualitat i control de la Unió Europea. Amb un detall diferent, totes aquestes marques havien deixat de produir a Catalunya, Alemanya o França. Tot venia de la Xina".
De fet, es detectava un altre fenomen que els responsables de les adquisicions de materials observaven sense necessitat de recórrer a un detectiu: "Malgrat que el guanyador del concurs fos una marca europea A, B o C, el fabricant xinès sempre acabava essent el mateix. Ho vèiem a les etiquetes i també en què si es canviava un proveïdor, els materials eren idèntics. Com a molt variava el color d'un botó".
El que ja sabien els sanitaris, ho estam descobrint ara tots els ciutadans. L'agulla amb la qual ens posen la injecció, la gasa amb què ens curen una ferida o la fèrula per immobilitzar un dit amb un esquinç, es produeixen a milers de quilòmetres de casa nostra. I si s'interromp el subministrament o es produeix un fort increment de la demanda, podem reaccionar amb bona voluntat -com la gent que cus mascaretes a ca seva-, però no amb eficiència.
En un moment de demanda mundial i de lluita salvatge per materials senzills, comunitats com Madrid continuen esperant dos avions anunciats per Isabel Díaz Ayuso. Les Balears ha tengut més sort. Ha pogut recórrer als bons oficis del bufet de l'advocat José María Lafuente, que té treballant al seu despatx la companya xinesa Wei Wei Jiang. Els contactes familiars amb el subministrador permeteren aconseguir més material del que envia la compra centralitzada del govern de Pedro Sànchez.
S'han d'agrair aquestes iniciatives i les dels empresaris que s'oferiren a avançar doblers si els entrebancs burocràtics impedien el pagament per endavant exigit per la Xina. Gràcies. Però d'aquesta crisi hem d'aprendre una lliçó, una més: hi ha indústries essencials sobre les quals s'ha de tenir un control directe.
