Com més s'allarga el confinament més s'incrementen els temors sobre els efectes socioeconòmics del Covid-19. Recentment, el sempre lúcid Manuel Castells pronosticava que res no serà igual després d'aquesta crisi i advocava perquè desemboqui en una nova i necessària cultura de l'ésser, "necessària per a sobreviure" associada a un "Estat de benestar desburocratitzat i preparat per als xocs venidors". Emili Lledó, una altra ment clara, expressa el desig que en sortir d'aquest patiment "intentem reflexionar amb una nova llum, como si estiguéssim sortint de la caverna de què parlava el mite de Plató, en la qual els homes resten presoners de l'obscuritat i les ombres". Lledó acompanyava el seu desig amb una preocupació: que la crisi del Covid-19 pugui estendre altres pandèmies com el deteriorament de l'educació, la cultura i el coneixement.

Com a professora universitària i investigadora en Educació, ara resignadament confinada, m'ocupa i preocupa el tema de les desigualtats en l'àmbit educatiu. M'inquieta, i molt, pensar que el Covid-19 no només haurà afectat la salut de milers de persones sinó que també haurà contribuït a fer més grans les profundes desigualtats educatives que ja hi havia abans de l'aparició del maleït virus.

El tractament mediàtic que actualment s'està fent de la relació entre les desigualtats educatives i el Coronavirus es centra, principalment, en l'anomenada bretxa digital. Cosa comprensible si es té present que accedir al món digital és, en les condicions actuals, un element clau per arribar al coneixement. Tenir accés a la Xarxa, saber manejar-se en l'entorn digital, és condició gairebé imprescindible perquè les nines i els nins puguin mantenir, en temps de confinament, contacte amb el professorat; perquè puguin continuar el seu procés escolar. Aquesta necessitat ha fet aflorar la profunda desigualtat entre els grups de població que tenen accés a les tecnologies de la informació i la comunicació i els que no n'hi tenen. Una desigualtat, la digital, que és reflex de la desigualtat econòmica i de capital cultural de les famílies.

L'existència de la bretxa digital i l'impacte del baix capital cultural implica (i aquí rau la gravetat de la situació) una pèrdua cognitiva i un retard acumulatiu. Un treball recent de la Secretaria d'Educació i Universitats del PSOE estima que amb un tancament dels centres escolars que duri un mes els infants més desafavorits perdran l'equivalent cognitiu a 4,5 mesos d'escola; si el tancament dura 2 mesos, la pèrdua equivaldria a gairebé un curs escolar. Aquest escenari és especialment greu en una Comunitat com la nostra on, segons les dades del darrer informe UNICEF, a Balears un de cada tres menors de 18 anys està en risc de pobresa o exclusió. Les xifres són esgarrifoses i requereixen de polítiques públiques decidides, més enllà del voluntarisme del professorat.

El problema s'ha d'encarar des de múltiples fronts. Durant el confinament és fonamental -a més de continuar amb els ajuts de menjador i facilitar material informàtic- el suport emocional a les famílies. Les mares i els pares no es poden sentir culpables per no saber fer de mestres dels seus infants. Sense feina, sense diners suficients, amb dificultats per pagar el lloguer, intentant evitar contagis, amb un baix nivell educatiu? i a sobre amb l'obligació de fer d'ensenyants! La clau, per tant, seria el suport individualitzat als infants i les famílies per tal que puguin passar de la millor manera possible (segons les circumstàncies de cadascuna) aquest període. I així ho han entès centres que són referents a les nostres Illes pel que fa a l'educació dels infants que viuen en entorns desafavorits, com són el CEIP Verge de Lluc i el CEIP Gabriel Vallseca.

Quan el confinament acabi, i en el marc d'un retorn a les aules que les autoritats educatives ja han anunciat que serà progressiu, sembla obvi que, des de la perspectiva de l'equitat educativa, els centres en zones desafavorides haurien de ser dels primers. I no només això: caldria prioritzar els recursos de tot tipus destinats a aquests centres. Fer-ho és un deure democràtic de qualsevol govern i, encara més, d'un d'esquerres.

Caldria començar a elaborar un pla d'actuació dirigit a l'alumnat amb més necessitats; un pla que tingui com a element central la compensació de les desigualtats educatives. Calen actuacions individualitzades lligades al desenvolupament comunitari on es combinin les activitats de lleure amb el desenvolupament dels aprenentatges escolars bàsics de cada etapa. Els centres educatius han de tenir un rol central en aquesta planificació que ha de comptar amb el suport de les administracions públiques.

Algunes de les mesures adoptades pel govern espanyol mostren que hem après alguna cosa de la crisi de 2008. No obstant això, en el discurs oficial en matèria educativa -i vistes les previsions d'impacte negatiu del tancament de les escoles en les poblacions més desafavorides- escassegen les propostes d'actuacions adreçades a compensar unes desigualtats que el Coronavirus està fent encara més grans.

No voldria semblar alarmista ni pedant, la meva veu segur que és només una de les moltes que pregonen que no podem encarar el retorn a l'escola durant aquest curs acadèmic (si és que es produeix), les vacances escolars i els cursos propers sense posar en un lloc central de l'agenda política el dret a l'educació dels i de les menors més desafavorits. Veurem com serà aquest nou món amb noves regles. Sigui com sigui, si ens ha de fer millors socialment i personalment és imprescindible que la igualtat educativa hi ocupi un lloc central.