Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

L'apocalipsi és ara

Estem aquí, convé recordar-ho, perquè els governants han estat incapaços de prioritzar la investigació científica i la sanitat

D'un temps ençà, els dies es marceixen estranys. Voldries identificar quines sensacions et dominen —quines t'aclaparen, més bé—, però sempre guanya el desconcert. Potser haurem d'aprendre a caminar a les palpentes. A albirar un futur dominat per la incertesa. No ho sabem. Gairebé no sabem res. Ens crèiem indestructibles i les nostres profundes febleses han estat posades en evidència en un no res. Demanem-nos, assagem de fer-ho, en quin punt del camí ens trobem (cadascú de nosaltres, però també la humanitat sencera). O qui juga amb el nostre destí i a qui li toca ara moure peça. Demanem-nos també quin demà anticipen els carrers buits de gent, les parades tancades de les floristes de La Rambla i el silenci espectral que ho cobreix tot. I, encara, demanem-nos què entreveu la nostra mirada pesarosa i desconfiada que vagareja sense rumb entre plecs d'ombra.

Tanmateix, la crisi sanitària que ens copeja —que és ensems una crisi humanitària— qüestiona amb contundència la globalització i, per afegitó, ens posa al davant de la nostra pregona vulnerabilitat. Ens posa al davant de la inacceptable crueltat del gegantí entramat de relacions econòmiques que domina el món. La seguretat i el confort de les nostres existències benestants s'esmicolaran sense remei, en diferents graus i intensitats, però s'esmicolaran. Si sobrevivim al caos, si sobrevivim al virus —que renaixerà reconvertit quan l'haguem mig oblidat— tindrem l'oportunitat de constatar-ho. Res no serà pas igual com era. I com que les nostres vides hauran de canviar, com que el poder polític es veurà forçat a inventar nous sistemes de relació amb els ciutadans, comencem a preparar-nos. Els paradigmes seran, per descomptat, uns altres ben diferents dels actuals.

Sovint s'aconsella, i més en situacions crítiques, evitar les visions catastrofistes de la realitat, que sembren, es diu, la desmoralització en la ciutadania (potser es pretengui d'impedir alhora que neixi un més que justificat esperit de revolta). Per això s'apel·la a promoure la confiança en un esdevenidor més grat, al qual, s'afegeix, s'arribarà amb els esforços de tothom. Això malauradament ja no es podrà explicar a les desenes de milers de morts que arreu han pagat i pagaran amb la vida l'estupidesa i la negligència dels governants i la pregona injustícia d'un ordre econòmic que malbarata ingents quantitats de diners i recursos en despeses i activitats obertament inútils, si es contemplen des de l'òptica del benefici col·lectiu.

La vida, la de cadascú de nosaltres, la de tothom, té un valor igual i insubstituïble, i menystenir-la, subordinar-la al manteniment de l'activitat econòmica i convertir-la en un instrument, en una mera xifra que se suma o resta d'una estadística, és un símptoma alarmant de deshumanització. La crisi sanitària/humanitària és una crisi d'abast mundial, però per a tractar-la, per aturar-la i combatre els efectes, no existeix un govern del món. I tampoc, com s'ha demostrat una vegada més, no existeix un govern d'Europa eficient i sensible per encarar el patiment humà i els dèficits econòmics que la crisi ha desvetllat i desvetllarà cruament en el immediat esdevenidor. Des de l'Europa del rigor pressupostari s'afirma que Espanya ha esmerçat la despesa pública durant les darreres dècades com si la festa fos una mena d'orgia perpètua que no s'hagués d'acabar mai. I aquest retret sembla irrefutable.

En efecte, d'aquesta disbauxa irresponsable en són testimonis aclaparadors els aeroports sense avions, les autopistes sense cotxes, els quilòmetres i quilòmetres de ferrocarril d'alta velocitat del tot prescindibles, les terminals faraòniques, els ports sobredimensionats i tanta i tanta construcció pública sobrera mancada de sentit (confessable). Però de ben segur que Europa no ha triat un bon moment per a passar comptes. Més aviat, ara es tractaria d'aplicar rònegament el principi de la solidaritat amb un país desbordat. O millor encara: la solidaritat amb uns ciutadans europeus que pateixen i moren. Això fan, senzillament, emmalaltir i morir. I ho fan per milenars, en bona part, ben cert, gràcies a la criminal incúria dels seus governants que han prioritzat altres objectius diversos de la salut i el benestar.

Quan la pandèmia s'esvaeixi, que ho farà però ben a poc a poc (en cap cas esperem una llum encegadora que ens indiqui el final ara i per sempre), quan l'activitat econòmica recuperi lentament el pols, hauríem d'haver après un parell llarg de coses. Entre d'altres, que no se pot abandonar la producció industrial i deixar-ho tot a mans de la fabricació que uns altres fan (normalment en el tercer món) i que nosaltres comprem, amb el cost addicional que comporta en transport i en danys al medi natural. En aquest mateix ordre de coses, deixar de conrear el camp o contemplar el sector primari com una tasca decorativa del tot prescindible és una estupidesa de grans proporcions perquè allò raonable en qualsevol circumstància seria que tinguéssim la capacitat per abastir-nos aquí de la major part dels aliments que consumim cada dia. Finalment, el model de turisme expansiu, pletòric i autòcrata que depreda el territori i subjuga la resta d'activitats econòmiques s'acabarà. El mal és que ens deixarà al darrera un paisatge desolat (en sentit material, però també metafòric).

La reactivació de l'economia forçarà a l'assumpció pels estats de més deute públic. Espanya, sense un cèntim, ja tenia el cabàs més que ple de deute, però ara es veurà obligada d'anar a cercar diners pel món exterior per a satisfer unes quantioses prestacions socials, impensades fins ahir mateix, i ajudar les petites i mitjanes empreses a sortir de l'atzucac. I això, aconseguir diners, no és gratis perquè la mota i els interessos s'han de tornar. La dificultat rau en què la societat no genera prou riquesa per a tornar res: la depressió econòmica comportarà una minva sensible en la recaptació fiscal. Un panorama crític que provocarà l'empobriment d'amples capes de la població i una major dependència de l'estat envers els grans fons financers, amb la conseqüent incapacitat per a prendre decisions polítiques de caire estructural.

És tan desproporcionada la ineptitud demostrada pel Govern d'Espanya a l'hora d'encarar la crisi desvetllada per la pandèmia que es fa difícil inventariar la totalitat dels greuges. D'entrada, la reacció va ser irresponsablement tardana, sabent-se, com es sabia, què era el que passava a la Xina i a Itàlia (just al costat nostre). La realitat s'havia d'analitzar com era i no com convenia imaginar-la. Reaccionar tard, així doncs, però també reaccionar malament amb la centralització d'unes competències que no s'han sabut gestionar, com era previsible: el capítol de les compres fallides de material sanitari i la incapacitat per distribuir les disponibilitats exemplifiquen una incúria sense mida. Per no dir res de la irresponsable negativa a decretar d'immediat el confinament estricte de la població amb la paralització de les activitats econòmiques no essencials (Catalunya ho demanà amb insistència des del primer moment i aquest va ser el factor clau per a no accedir a aprovar-lo). Mentrestant, el nombre de morts creixia exponencialment i els hospitals fregaven el col·lapse. Per no dir res tampoc de la grotesca militarització de la crisi. Què es vol donar a entendre amb els uniformats erigits en la cara visible de la informació?

Estem aquí, convé recordar-ho, perquè els governants han estat incapaços de prioritzar la investigació científica i la sanitat. En armament, per exemple, es gasta de forma sistemàtica el que s'hagi de gastar i encara més. Però això tan evident no es pot dir sense que l'argument sigui titllat de demagògic (rareses). La privatització en els darrers anys d'una part gens menor de la sanitat pública i les limitacions pressupostàries del sistema de salut són a la base del problema i expliquen totes les deficiències en mitjans materials i humans. Aquests factors —privatitzar i reduir la despesa— han danyat greument l'eficiència i la qualitat d'una assistència que es manté en peu gràcies només a la immillorable disposició i el rigor d'uns professionals sanitaris que afronten, en condicions precàries, una situació extrema.

PS: Dins les activitats essencials per sobreviure al confinament amb dignitat hagués estat una bona pensada incloure la compravenda de flors.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats