Pilar Bonet, guardonada amb el Premi Ramon Llull 2020, apel·lava al sentit d'unió entre els balears i ens descrivia com una identitat intangible, però real. Es tracta de sentir-nos insulars i mediterranis, per naixement o per adopció, una mena de nacionalitat que no es materialitza amb passaports o estats. Reflexions sobre el que significa la "pàtria", la pertinença a una col·lectivitat, una identitat, una terra. Els lligams que expressava tenien quelcom d'universal, de liquiditat blava i salada que es dilueix en la Mediterrània que ens dóna la vida, però que també ens pot colpir immisericordement. Ara mateix sembla també que una ona devastadora ens hagi assotat. L'enemic és invisible però té uns efectes brutals. Restam alerta a les notícies, a les xarxes... Hi ha moments que arribam a patir i necessitam defugir de la realitat perquè entre alarma i alarmisme hem esdevengut víctimes d'una sensació generalitzada de por. Estam en un estat perpetu d'atenció, com en una guerra que la nostra generació havia fins ara sortadament esquivat.
La situació és completament inèdita per a nosaltres, poble pacífic. Se'ns posa a prova per certificar quina és vertaderament la nostra natura com a societat, la nostra ànima. Aquesta idea de pàtria flotant ara trontolla però crec que també és ara com més demostrarem el forts que podem arribar a ser, sempre que ens mantinguem junts. Els missatges són repetits, i no de manera gratuïta: l'èxit sobre el virus dependrà de la mesura en què seguim les instruccions de les autoritats sanitàries que vetllen per nosaltres. Més que mai caldrà demostrar que els esforços individuals, sumats, ajuden a superar aquesta crisi.
Dins aquesta mateixa experiència comencen a sorgir les primeres lliçons: la revalorització de la sanitat pública i universal, la necessitat de tenir un Estat fort que permeti superar amb menys dificultats el sotrac econòmic que ja experimenten molts, una Administració al servei dels ciutadans que els interposi per davant del lucre particular i que vetlli pels vulnerables... En qüestió de dies, hem esdevengut també fràgils, com els que s'atansen a les nostres blindades costes a la recerca de llibertat i una vida digna. Ja no hi ha diferències entre uns i altres, entre el "nosaltres" i "ells". Ara tots som vulnerables. Les epidèmies, com les guerres, tenen aquest efecte democratitzador.
Teníem la sensació que ho podíem tot. Que allò que tengués un preu esdevenia possible. La mercantilització, fins i tot en els aspectes més íntims, ens havia impregnat. L'esquema capitalista era el pentagrama sobre el qual escrivíem la nostra vida i obviàvem no sols la fragilitat dels nostres cossos, sinó també la cura de com ens relacionàvem. Havíem oblidat que malaltia i mort formen part intrínseca del cicle de la vida i les havíem posat a un costat mentre seguíem un ritme frenètic on res no importava. Cessada súbitament aquesta velocitat, hem caigut. Però, així i tot, podrem tornar a començar. Els danys encara no són irreversibles però serà precís que, en reprendre l'activitat, frenem la nostra voracitat. En sabrem?
Cada dia sortim als balcons a aplaudir als professionals sanitaris i als que faciliten que el miracle contemporani s'executi novament dins aquesta funció (ficció?) perpètua que és el nostre sistema: l'interruptor que dóna llum, l'enciam que agafam de les prestatgeries... També des d'aquest balcó ens han arribat la música i els crits d'ànim, i des de l'interior de les cases ens reconciliam amb el pensament i les arts, fins ara tan bescantades per aquest sistema depredador que havia arribat a desterrar-les dels entorns educatius en pro de la superespecialització i que ara comprovam que són taula de salvació.
L'existència individualista que vivíem s'ha trencat, però l'esperança de les notícies que arriben d'Orient ens donen impuls per veure que els esforços del confinament col·lectiu tendran recompensa. Serà aquesta pandèmia una oportunitat de replantejament i també d'aplicar les lliçons apreses i les que estan per venir? L'Europa que es despertarà d'aquest malson no ha de ser la mateixa, perquè mereixerà un redisseny en les seves polítiques. Ara som conscients, més que mai, que amb l'enfortiment de la cosa pública és l'única manera que podem avançar, de mitigar les caigudes i, fins i tot, de sobreviure. També serà el moment de passar comptes, d'avaluar què estan fent les autoritats. S'hi estan deixant la pell i, en contraposició, n'hi ha que en comptes de remar han preferit anar a la contra amb el seus llenguatges habituals: populismes, feixismes, nacionalismes excloents... sumats als que defensaven que les privatitzacions i la minva de drets laborals havien de ser la sortida de la crisi. Amb tot plegat, avaluarem quines opcions han donat resultat.
Agafem forces, mantinguem-nos alineats amb la identitat illenca que ens fa rics com a terra d'acollida i romanguem tancats per obrir-nos més envant amb la primavera que degustarem, com fruita madura, quan sortim. Quan sigui el moment, recuperem els carrers i les places, però sobretot, les mirades entre nosaltres en horitzontalitat i amb la consciència que, si hem sortit d'aquesta, ha estat junts! Haurem de reconstruir, però amb uns altres paràmetres. La nostra pàtria, la illenca, s'ha demostrat fràgil. Cuidem-la. Cuidem-nos.
