El discurs de Felip VI en motiu de la crisi del coronavirus va ser tan innecessari com ho és la institució que representa. A més, va ser desganat, desangelat i hipergestualitzat. En definitiva, mancat del "pulso, la vitalidad y la fuerza" que el monarca atribuí als seus súbdits. Les casseroles que repicaven des dels balcons deixaven clar que el rei d'Espanya no mentia. La distància entre l'energia que mostraven els confinats i l'absoluta manca d'ella que mostrava el coronat era sideral. La desfibril·lació d'urgència a què els mateixos mitjans de Madrid que havien passat per alt l'escàndol dels 100 milions d'euros sotmeteren al monarca no va fer efecte a temps. Felip VI va aparèixer davant les càmeres, literalment, tan blanc com la paret; en una mena de prefiguració del retrat que un dia donarà fe del pas de la monarquia espanyola a la història. Segons desvelava a l'endemà la revista ¡Hola! "pese a su altura, el Rey ha recurrido a un alza para estar al nivel del púlpito". Si substituïm "alza" per "Ibex 35 y grandes diarios en papel" i "púlpito" per "público" no existeix una millor descripció de la situació actual de la monarquia a Espanya.
L'epidèmia del Covid-19 suposa una greu crisi per al conjunt de la societat, tant a nivell sanitari com econòmic. Per a un selecte grup d'elegits, però, ha constituït una espècie de vareta màgica capaç d'invisibilitzar els seus problemes. En un primer moment, semblava que el més il·lustre d'aquests elegits seria Joan Carles I. Mentre a Suïssa la fiscalia investigava la suposada comissió milionària per les obres de l'AVE a La Meca, a Espanya la notícia era que una nina rapera tenia encisat al rei per haver-li dedicat una cançó amb fragments tan emotius com "¿Instituciones? ¿funcionan?, es el Rey quien las acciona. Y es que cuando se elige un presidente, él habla con él y con mucha más gente" o "Y es que Palma al Rey le encanta, porque desde pequeño allí descansa. En La Zarzuela le encontrarás, siempre por España dispuesto a trabajar".
Espanya estava a punt de descobrir que Corea del Nord no quedava tan lluny com ens havien dit, però de cop i volta el mal pronòstic del Covid-19 va capgirar els esdeveniments. La Casa Reial va decidir fer públic que Felip VI va renunciar a l'herència del seu pare fa gairebé un any i que va posar en coneixement de les autoritats l'existència d'una fortuna a l'estranger. Per una banda, el comunicat suposava el trencament simbòlic -però explícit- entre pare i fill. Per l'altra, un reconeixement implícit dels fets delictius que s'atribueixen a Joan Carles I. De fet, el sindicat de tècnics d'hisenda Gestha va considerar que el comunicat convertia el que fins aleshores havien estat sospites en indicis racionals de delicte contra la Hisenda Pública. Tot i això, una vegada es va haver esfumat l'encens amb què alguns intentaren tapar la nuesa sobtada de Felip VI, els súbdits vàrem saber que, a Espanya, no és possible renunciar a una herència abans que es mori la persona de qui s'ha d'heretar i que, en conseqüència, havíem estat víctimes d'un nou joc de mans de la monarquia.
La maniobra desesperada de la Zarzuela responia a una doble necessitat. En primer lloc, l'avanç de l'epidèmia i la declaració de l'estat d'alarma feien imprescindible que el cap de l'Estat s'adreçàs als ciutadans, i algú a la Zarzuela degué pensar que era millor comparèixer tard i nu, que no fer-ho d'hora i amb el vestit tacat. En segon lloc, davant la profunda crisi econòmica que provocarà el Covid-19, la corona va assumir que s'havien de prendre mesures dràstiques per a evitar un Botsuana II. El tallafoc d'emergència ha estat qualificat d'acte de valentia pels palafreners habituals, però en realitat no és més que una desesperada maniobra de supervivència.
Els súbdits esperen ara alguna cosa més contundent que una insípida reedició del "Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir". De moment, el PSOE, el PP i Vox ja han vetat la comissió d'investigació sol·licitada per UP i altres partits. A l'hora de tapar les vergonyes de la monarquia el consens mediàtic i la fraternitat política emergeix sempre de manera miraculosa. Davant el risc que Joan Carles I sigui jutjat a l'estranger, Felip VI no tenia més remei que assumir els fets, però assumir-los implicarà necessàriament que a Espanya es mogui també alguna cosa, ni que sigui en aparença. La monarquia s'ha situat tota soleta en posició d'escac, perquè no hi ha corona capaç de resistir el pes de la veritat, sobretot quan la veritat és tan feixuga com aquesta. Davant això, abans de caure en la temptació de començar a sacrificar peces per salvar el rei i acabar posant en risc tot el tauler, pot ser ha arribat el moment de que Espanya faci un pensament i canviï els escacs per les dames. Com a mínim, conservaríem el tauler i ja cap peça no estaria per damunt cap altra.
