Els mongols volien conquerir Caffa, coneguda avui com a Feidòssia, a la península de Crimea. Era l'any 1346. El khan posà setge un cop més a la ciutat per expulsar els genovesos, que controlaven aquest estratègic port comercial. Durant les operacions militars, es declarà una epidèmia de pesta entre les tropes mongòliques.

El sobirà haguera pogut decidir una retirada en aquell moment, però prengué una decisió de fatals conseqüències: posar els morts a les catapultes i llançar-los dins les murades amb l'objectiu de contagiar la malaltia als enemics. Ho aconseguí. Poc després, el khan aixecà el setge per l'elevada mortaldat entre les seves tropes. Els genovesos, espantats, fugiren de l'urbs infectada.

Dos anys després, la mortaldat havia arribat a tota l'Europa sud, al Nord d'Àfrica i, per descomptat, a Mallorca.

Les conseqüències foren dramàtiques. Els càlculs més optimistes comptabilitzen la mort de més de 25 milions de persones només a Europa, gairebé un terç de la població. Altres estimacions dupliquen aquest percentatge. Es creu que moriren 15.000 mallorquins. En alguns indrets es donà la culpa de l'epidèmia als jueus, la qual cosa provocà assalts als guetos. Immediatament es produí una forta crisi econòmica donada la manca de braços per treballar per un salari. Es reduí la terra dedicada a l'agricultura i es produïren grans moviments de població.

Alguns estudiosos creuen que la pesta afavorí el final de l'Edat Mitjana i l'arribada del Renaixement. A manca de mans, es fomentà la mecanització de les feines.

Quines són les similituds i diferències amb la situació actual? El Covid-19 ha arribat de la Xina a Mallorca en dos mesos. La mortaldat en res és comparable a la de la pesta. Les solucions mèdiques i higièniques són molt més eficients. Si ningú ens amaga dades, és més perillosa la grip que el coronavirus. La més vulgar de les malalties, que tots acceptam sense fer renou, deixa 6.500 morts a l'any a Espanya. A Balears causà 25 defuncions el 2017. Un any normal tenim 15.000 malalts.

Una primera semblança és molt col·lateral. Ningú responsabilitzarà avui als jueus de la crisi sanitària, però no cal descartar que s'engreixi una certa fòbia als xinesos o, el que seria pitjor, que la gent faci cas a aquells que creuen que la solució és aixecar fronteres inútils per frenar virus.

La segona semblança és avui molt més probable. La crisi econòmica és una amenaça ben propera. Segurament ja és una realitat. El que queda per saber és la dimensió de la desfeta. Viatges de l'Imserso suspesos, les contractacions turístiques aturades per a la temporada alta, connexions aèries suprimides i anuncis de regulacions temporals d'ocupació, només pel que fa al sector turístic.

Ningú sap si les mesures de tota mena -sanitàries, socials, econòmiques...- que es prenen avui seran suficients demà. Les autoritats no tenen cap full de ruta i les respostes s'improvisen dia a dia. El que ahir era situació de contenció, avui és d'emergència. Paradoxalment, si algú diu que les mesures d'ara mateix arriben tard, probablement hagués afirmat que es fomentava l'alarmisme i es posava un pal a les rodes de l'economia si aquestes mateixes mides haguessin arribat la setmana passada.

Sorprenen els elogis que avui se senten sobre l'eficiència dels xinesos en la lluita contra el coronavirus. Obliden que quan esclatà la crisi intentaren amagar-la i amonestaren el metge que advertí sobre el contagi.

Són temps d'incertesa. Diu mentides qui afirmi que té la solució. La nostra confiança està dipositada en el temps. En què el temps del contagi sigui breu.