La humanitat del segle XXI és la més informada i racional de la història, també la que gaudeix d'una major esperança de vida. Tot i això, com hem vist durant les darreres setmanes, és capaç de comportar-se amb la mateixa irracionalitat de fa segles, quan un virus com el Covid-19 ja hauria provocat milions de morts. El problema de la crisi del coronavirus no és que la immensa majoria dels ciutadans haguem reaccionat de manera poc sensata, sinó que hagi semblat que també ho feien aquells que tenien la responsabilitat de protegir-nos. I és que la distància entre els tranquil·litzadors discursos inicials i les decisions dràstiques que després s'han acabat prenent ha crescut tant a mesura que passaven els dies, que la sensació d'improvisació -i, en el pitjor dels casos, de desconeixement- s'ha acabat estenent més aviat que la malaltia.
Sigui com sigui, sembla que, de moment, són més preocupants els efectes col·laterals que la pròpia crisi sanitària. En el formiguer hiperventilat en què els humans hem convertit el planeta, és evident que una malaltia contagiosa difícilment es podrà contenir, però és igualment cert que mai no havíem disposat de tantes eines per controlar-la. El que pot ser no teníem tan clar és que allò tantes vegades repetit del batec d'ales d'una papallona s'acabaria fent realitat d'una manera tan contundent. A les típiques caigudes de les borses, aquesta vegada hi hem d'afegir un autèntic tsunami que tant s'accelera quan s'anuncien nous focus de contagi com quan els Estats anuncien mesures per prevenir-los. En un món dominat pels mercats financers, el valor ja no es determina segons un patró racional, més o manco empíric, sinó en base a factors tan irracionals com la il·lusió, la por o la histèria col·lectiva. Si a aquest context s'hi afegeix el fet que, avui, la punta de llança de l'economia mundial és la tecnologia i que el mal té l'origen, justament, en el principal productor de béns tecnològics del planeta, el tsunami es converteix en un daltabaix global.
L'any 2008 els països desenvolupats varen sortir estrepitosament del bell somni del capitalisme financer. Dotze anys després, és el somni del capitalisme globalitzat el que pot acabar convertit en un malson. De cop i volta, sembla com si el món hagués descobert amb esglai que fa massa temps que posa tots els ous dins el mateix paner, un paner poc fiable i sobre el qual no hi té cap control. En només vint anys, mentre el PIB dels Estats Units ni tan sols s'ha duplicat, el de Xina s'ha multiplicat per deu, s'ha convertit en el primer exportador del planeta i està previst que el 2030 copi el 27% de la producció mundial. Entretant, Europa i els Estats Units s'han desindustrialitzat i la majoria d'empreses han decidit aprofitar les condicions avantatjoses del peculiar capitalisme d'Estat xinès per reduir costos, ja sigui traslladant allà la producció, ja sigui adquirint-hi tot tipus de béns intermedis. La conseqüència de tot plegat ha estat la construcció d'una cadena de valor molt rendible, però també molt vulnerable.
En plena guerra comercial entre les dues principals potències del món i en un moment en què emergeixen populismes i nacionalismes arreu amb la promesa d'iniciar una desglobalització, les conseqüències geopolítiques i socioeconòmiques del Covid-19 seran molt més profundes que les estrictament sanitàries. En aquest sentit, està per veure si ens trobam davant un nou Txernòbil o davant un nou 11-S. En el cas de la catàstrofe nuclear, no només es va desencadenar la caiguda de la URSS, sinó que la crisi almenys va servir per a millorar la seguretat de les centrals, redefinir les dosis de radiació i crear una xarxa europea de control de la radioactivitat. En el cas dels atemptats de 2001, en canvi, els beneficis col·lectius varen ser nuls. La globalització del terror no només es va aprofitar per a iniciar guerres il·legals, sinó també per obligar als ciutadans atemorits a acceptar una retallada de drets individuals i la invasió de la seva privacitat.
La privacitat ha estat, justament, una de les primeres víctimes del coronavirus. Als inquietants sistemes de videovigilància i control tecnològic que Xina ja tenia implantats, ara s'hi ha sumat Alipay Health Code, un software que a partir de la combinació de Big Data i dades personals assigna a cada ciutadà un semàfor verd, groc o vermell segons la seva probabilitat d'estar contagiat. En definitiva, un nou mètode de control disfressat de servei gratuït amb què l'Estat vigila a la població de risc i cada ciutadà als seus veïnats. És una petita mostra de com, més enllà de la preocupació lògica i immediata per la salut, és en la manera que els poders públics i privats acabaran aprofitant aquesta crisi on la humanitat s'hi juga el futur. Perquè la bona tasca del personal sanitari i dels investigadors està sobradament garantida, però la protecció dels nostres drets individuals i col·lectius no ho està gens. El repte, per tant, consistirà en atendre allò urgent sense desatendre allò important.
