Hi ha vides que no necessiten una novel·la perquè són una aventura des del primer fins al darrer dia. N’hi ha d’altres que es mereixen una novel·la per trametre un recorregut vital i un pensament exemplars, dignes de ser coneguts malgrat estiguin mancades d’una forta projecció mediàtica.

Un exemple del primer cas és el de Joan March Ordines. Es podria escriure un llibre o fer una sèrie de televisió amb cada un dels episodis dels seus 81 anys de trànsit terrenal. Els primers anys dedicat al contraban de tabac, el tràfic d’armes, la fuita de presó, el Dragon Rapide, la jugada de la Barcelona Traction, les relacions amb Francisco Franco... Cada capítol podria competir en interès amb The Crown, l’exitosa recreació per a Netflix de les alegries i penes d’Elisabet II d’Anglaterra.

La vida que es mereix una novel·la ben gruixuda per exemplaritat i pensament és la de Joan Mascaró i Fornés (1897-1987). Especialista en llengües orientals a la Universitat de Cambridge, traduí a l’anglès el Bhagavad Gita, un llibre essencial de l’hinduisme, influí en els Beatles i va rebre elogis de Rabindranath Tagore. També fou un pacifista convençut i gran comunicador.

Els dos joans eren margalidans. El milionari donà suport a l’intel·lectual perquè estudiàs a Cambridge i li evità una mort quasi segura a la guerra del Marroc. L’home de lletres aconseguí implicar l’empresari en projectes culturals, però mai no volgué treballar per a ell. Els dos es respectaren des de la llunyania dels seus idearis. Aferrissat capitalista un. Profundament espiritual l’altre. El primer, famós i llegendari. El segon, gairebé un desconegut a ca seva.

Els dos s’han reunit de bell nou a Reis del món, una novel·la escrita pel llucmajorer Sebastià Alzamora. És novel·la, certament, però també història escrita amb acurada tècnica de narrador. És novel·la, però també una excusa per difondre el pensament del filòsof a través d’una llarga conversa amb el financer, al suposat diari de la seva esposa Kahtleen Ellis o reproduint la seva conversa amb George Harrison i John Lennon a un programa de la BBC. March no la necessitava, encara que el lector sempre gaudeix amb una vida viscuda a un pam del penya-segat. Mascaró la reclamava a crits. L’obra haurà de ser declarada d’utilitat pública si, gràcies a ella, nous lectors s’apropen al Bhagavad Gita, a Llànties de foc o a La creació de la fe, per posar tres exemples de publicacions traduïdes al català.

Alguns poden preguntar-se per què no anar a les fonts directes? Pel mateix motiu que ningú no s’inicia en l’hàbit de la lectura a través del Quixot. Són les píndoles del pensament de Mascaró que recull Alzamora les que poden convidar a profunditzar en el seu pensament. Píndoles com “l’amor en contemplació és l’acció en el seu estat més pur. No té qui posseeix, sinó qui estima”. O “el coneixement és una llum que tenim dins el cap, l’art és la llum que fa la humanitat”. Davant John Lennon, que havia aixecat una polseguera en afirmar que els quatre de Liverpool eren més famosos que Jesucrist, etzibà aquesta: “Qualsevol que ho vulgui és més famós que Jesucrist. Ell no va ser una persona famosa, va morir menyspreat i crucificat. No perseguia la fama, sinó l’amor”.

Quasi al final de la novel·la, després de la mort de Mascaró, la seva esposa troba dues anotacions manuscrites. Una d’elles diu: “O bé hem de viure una vida digna de ser escrita, o bé hem d’escriure coses dignes de ser llegides. Si no podem fer cap de les dues coses, almenys que puguem dominar una mica l’art que ens permeti legere legenda, que ens permeti llegir coses dignes de ser llegides”. Justament això inspira Reis del món.