Que AENA hagi estat agafada d'imprevist executant una ampliació de l'aeroport de Palma (o de Son Sant Joan) és una notícia que trasbalsa. I això en tant que posa de cap per avall un bon grapat de coses: singularment, la capacitat, els límits i l'eficiència del nostre autogovern. Però també la suposada voluntat pública de combatre el canvi climàtic, protegir el medi natural i contenir el creixement poblacional vinculat a l'activitat turística. Dins d'aquesta malvestat „ho és la mateixa ampliació, reconvertida oportunament en una mera millora de les instal·lacions„, no és un tema menor que el Govern autonòmic i el consistori municipal hagin estat marginats de la presa de decisions i de l'obligada informació prèvia i al detall, sense racons ni ambigüitats. AENA, ens ho confirmen els fets, ha actuat una vegada més de forma autòcrata, impel·lida tan sols pel lucre i sense considerar si el seu projecte contravenia o no els interessos, els desitjos i les conveniències de la població afectada.
Si convenim „sembla que en aquest aspecte hi hauria consens„ que l'aeroport de Ciutat és la primera infraestructura de Mallorca i que condiciona i explica el model productiu que ens governa, també convindrem que AENA fa exactament allò que vol fer en el punt i en el moment que ho vol fer. I, al respecte, des d'una perspectiva conformista, la polèmica podria donar-se per acabada. Però revoltar-se és sa. I fer-se preguntes, fins i tot preguntes que duen la resposta afegida, també n'és, de sa. Moltes coses, doncs, grinyolen en aquest afer en què AENA, amb la passivitat dels polítics d'aquesta terra nostra, barrejada amb la impotència i la submissió al poderós, s'ha expressat amb una eloqüència feridora. Tanmateix, i en contrapunt esperançador, hem constatat que la societat civil „exemplificada aquí en l'activa plataforma en contra de l'ampliació„ té els ulls oberts i una gran capacitat de resposta tècnica per denunciar les mentides d'AENA i les contradiccions insalvables entre la retòrica proteccionista i els projectes expansius.
Anotem. AENA és una societat mercantil estatal (SME) sota la forma de societat anònima. El caràcter públic de l'entitat implica que l'Estat és propietari de la majoria de les accions (actualment, el 51%) i que, per tant, el Govern d'Espanya, a través del ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (ara per ara, sota l'ègida del Sr. Ávalos), té a les seves mans orientar i/o adoptar les decisions que afecten les infraestructures aeroportuàries. Però, encara més, és precisament el caràcter públic d'AENA allò que l'hauria d'incentivar a respectar les institucions autonòmiques i municipals d'allà on ha decidit actuar. Que se sàpiga „i se sap„ AENA ni ha demanat llicència municipal d'obres, ni informes sobre l'afectació al medi ambient, ni, per descomptat, s'ha adreçat al Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per conèixer el seu parer relatiu a la necessitat i l'oportunitat de les obres qüestionades. La manca d'interlocució, val a dir-ho, la consciència que la interlocució és innecessària, es fonamenta en el poder omnímode dels diners, i AENA, ho recordem, és una entitat d'alta cotització que només persegueix l'increment, any rere any, del benefici econòmic. D'altra banda, emperò, l'ús d'aquestes formes entre displicents i autoritàries„vull fer unes determinades obres i les faré peti qui peti„ ens interpel·len a tots plegats perquè menystenen i danyen el nostre més que escarit autogovern i la seva més que escarida credibilitat.
Pel que fa a les obres de l'aeroport, que preveuen la construcció de nous edificis i vials d'accés, AENA ens diu que tenen l'objectiu de millorar-ne la capacitat operativa. Perquè s'entengui bé: això de millorar la capacitat operativa significa, en termes planers, més avions cada dia i més avions en el conjunt de l'any. Perquè s'entengui bé: significa que AENA dissenya el nostre futur econòmic, que equival a dir el nostre futur col·lectiu. AENA vol que a Son Sant Joan, que l'any 2019 mobilitzà gairebé 30 milions de passatgers, aterrin més i més turistes, cosa que provocarà la presència de més cotxes de lloguer, més superfície per estacionar-los, més consum de combustibles fòssils, més places hoteleres, més brutícia abocada al mar, a l'aire i a la terra i, finalment, més possibilitats de col·lapse d'unes infraestructures ja del tot saturades. Per descomptat, provocarà igualment la pertorbació progressiva „encara susceptible d'incrementar-se!„ de la vida dels autòctons, que, pot ser que algun dret tinguem a la tranquil·litat, al silenci i a l'espai (perquè això comença a ser un problema d'espai físic, de no poder triar cap a on girar-se).
El model econòmic illenc, a saber, què volem produir i quin preu estem disposats a pagar a canvi, tocaria que el definíssim nosaltres, el poble de les Illes, per mitjà de les institucions pròpies i de les entitats representatives. Però sembla que això és, avui per avui, una autèntica quimera. Es parla sovint, i els diferents governs se'n fan ressò a l'hora de configurar-se, de la necessitat d'aplicar patrons d'economia sostenible, de fer servir energies renovables, de combatre el canvi climàtic, de protegir el medi ambient i de preservar el territori. I aquí, a casa nostra, parlem també „en parlen sobretot els que en saben„ de la urgència d'evitar la implosió del sistema, fet que comporta aturar el creixement de la població pel procediment d'actuar sobre la implantació de noves activitats i sobre l'ordenació del territori. Es parla també, en coherència, de la vital substitució del turisme massiu depredador i en perpetu creixement per un altre, en minva progressiva, que permeti, que ens permeti, viure millor i, al cap i a la fi, respirar. Però si resulta que la determinació d'allò que col·lectivament ens convé la fa una multinacional que cotitza en borsa i que extreu els seus sucosos beneficis sobre les nostres malmeses esquenes, el camí que ens tracen, el camí que ens imposen, va justament en la direcció oposada.
