Els historiadors del futur hauran d'estudiar amb deteniment l'inquietant fenomen global que ha tengut lloc durant els darrers quinze anys. La fe cega, no ja en la innocuïtat, sinó en la bondat intrínseca dels nous serveis digitals que han estat posats a la nostra disposició delata un nivell de candidesa impropi d'una societat, teòricament, tan avançada, racional i descreguda com la del segle XXI. En qualsevol àmbit de la vida "analògica", que una empresa ens oferís serveis de manera totalment gratuïta despertaria immediatament tot tipus de suspicàcies. En canvi, hem assumit de manera acrítica que és normal fer dipositàries de la nostra intimitat a empreses que ens faciliten la vida gratis et amore. Acceptam diàriament les cookies de dotzenes de webs, els termes i condicions d'aplicacions que inverteixen milions en publicitat i en desenvolupament, però mai no ens detenim a pensar en la contrapartida d'aquesta gratuïtat aparent ni en la procedència dels ingressos que permeten mantenir-la.
La innocència digital de la societat actual només és comparable a la que durant l'Edat Mitjana va permetre a la noblesa i al clergat ostentar un poder absolut amb el qual sotmetre als camperols a un ordre injust i entretenir-los amb mitologies diverses. Avui són uns altres els senyors i molts més difoses les fronteres dels seus reialmes, però el poder que tenen és superior al d'aquells altres. En realitat, no és equiparable al poder que hagi tingut mai abans cap altre governant, perquè fins ara ningú no havia accedit simultàniament a la intimitat de tantes persones ni les havia conegut amb tal nivell de detall com ho fan les grans corporacions tecnològiques. El psicòleg social Peter Vorderer ho explicava així fa uns dies en una entrevista al diari La Vanguardia: "La digitalització, com l'agricultura, ens ha dividit en esclaus i amos; antigament, de la terra; avui, de les dades. I els esclaus suam el solc digital a totes hores en múltiples pantalles perquè els amos del núvol siguin cada vegada menys i més poderosos".
L'apropiació de la intimitat des de confessionaris de butxaca, la capacitat de donar sentit i direcció a la vida des de trones electròniques, la instrucció d'exercits de consumidors des de fortificacions cibernètiques són el fonament d'una nova Edat Mitjana, en què la dissolució de la sobirania dels Estats en favor dels grans senyors feudals del Big Data és de cada vegada més evident. Les institucions públiques, per paga, han anat sempre a remolc a l'hora d'establir un marc legislatiu que reguli unes corporacions que tenen la capacitat d'evolucionar i adaptar-se a una velocitat molt superior a la de les democràcies.
A Espanya, el govern de Pedro Sánchez acaba d'aprovar l'anomenada Taxa Google, però l'ha deixada en suspensió, com a mínim, fins a final d'any. Els motius d'aquest ajornament són, per una banda, esperar la decisió final de l'OCDE sobre la implantació d'un impost digital a nivell mundial i, per l'altra, evitar que Donald Trump prengui represàlies contra les empreses espanyoles que exporten als Estats Units, tal com ja feu amb França pel mateix motiu. És la paradoxa imperial-populista: no consentir a la resta del món el que és bo per a Amèrica.
A Europa, els senyors del Big Data -Amazon, Apple, Google, Netflix, etc.- no acostumen a tributar en els Estats on generen el benefici, sinó en altres fiscalment més indulgents, com Irlanda o Holanda. En aquest cas, el problema no és de les empreses, sinó de la UE, que mai no s'ha decidit a actuar contra el dumping fiscal entre Estats membres. Tanmateix, la Taxa Google aprovada per Espanya no servirà per garantir que aquestes grans plataformes digitals paguin els imposts allà on obtenen els beneficis, sinó per rescabalar una petita part dels ingressos que obtenen amb els seus serveis; principalment, per la venda de les dades privades que els cedim gratuïtament amb l'ús que en feim.
Les dades personals són el nou petroli i, en aquest sentit, una potencial font de finançament públic. Ara bé, per a les societats democràtiques el repte va molt més enllà d'aplicar una càrrega impositiva a aquesta nova indústria. I és que el negoci de la privacitat ja no només consisteix en obtenir informació dels usuaris a partir dels seus comportaments, sinó en ser capaços de predir aquests comportaments i, finalment, d'acabar alterant-los i dirigint-los. Ens trobam, per tant, davant una indústria amb més poder que el propi Estat i amb capacitat d'interferir drets tan fonamentals com la privacitat o la llibertat. En conseqüència, la qüestió pot ser ja no és quina part del pastís té dret a reclamar cada país, sinó veure si la recepta del pastís és saludable i si una democràcia hauria de tolerar que els seus ciutadans participin d'aquesta festa. Perquè, de la mateixa manera que avui no acceptaríem un impost a l'esclavatge per molt que els esclaus l'exercissin voluntàriament, fins a quin punt amb imposts com la Taxa Google no estam legitimant l'esclavisme digital i evitant que se'n posin en dubte les arrels?
