Deia Vicente Aleixandre que oblidar és morir i recordar és pitjor que obscè: és trist. Malgrat la tristesa que sovint produeix el record, quan aquelles persones que ja no són entre nosaltres acaben desapareixent també de la nostra memòria és com si morissin una segona vegada. En alguns casos, com si els matessin per segon cop. És el que va succeir amb el catedràtic de matemàtiques i polític republicà Docmael López Palop. Nascut a Énguera (València) l'any 1881, durant la Segona República milità al Partit Republicà Federal i a Unió Republicana i ocupà els càrrecs de regidor de l'Ajuntament de Palma i vicepresident de la Diputació Provincial. De fermes conviccions polítiques i laïcistes, va ser per damunt de tot una persona pacífica i tolerant que mai va utilitzar la seva posició com a professor de segon ensenyament per a adoctrinar els seus alumnes. Ho proven els testimonis d'aquella època i el fet que la seva dona, amb qui va tenir cinc fills, fos una persona molt religiosa. D'haver viscut en els temps actuals el consideraríem un centrista no nacionalista respectuós amb la diversitat identitària. Malgrat això, l'any 1938 els tribunals franquistes el van condemnar a trenta anys de reclusió perpètua per "adhesió a la rebel·lió per inducció". Després de gairebé dos anys de detenció preventiva a Illetes i Can Mir, morí el darrer dia de febrer de 1939 a l'Hospital Provincial de Palma degut a complicacions pulmonars agreujades per les condicions de vida a la presó. Tenia 57 anys. Dos dels seus fills foren també represaliats en aquelles mateixes dates, tot i que després de la guerra civil aconseguiren continuar amb les seves vides amb relativa normalitat. Un germà d'en Docmael, Eduardo López, notari de professió, va esdevenir una persona molt ben considerada pel règim franquista. Un centre educatiu a Énguera duu el seu nom des de fa més de mig segle.

Docmael López Palop.

Com a docent, entre 1911 i 1936 Docmael López ocupà una de les dues càtedres de matemàtiques de l'Institut Balear de Palma (actual IES Ramon Llull), essent un dels professors que inaugurà l'any 1916 el nou edifici de l'avinguda de Portugal. Vint-i-cinc promocions d'estudiants passaren directa o indirectament per les seves mans, en una època en què cada assignatura de matemàtiques, entre primer i quart de Batxillerat, podia tenir fins a seixanta alumnes matriculats per curs. Tot i aquest extens currículum, només dues persones s'atreviren a anar al seu enterrament celebrat al cementeri de Palma el 2 de març de 1939, a les set de l'horabaixa: el seu fill Julio, metge de professió, i Andreu Jaume Planas, fill d'Alexandre Jaume, afusellat just dos anys abans -el 24 de febrer de 1937- en aquest mateix cementeri.

Transcorreguts més de vuitanta anys des d'aquells tràgics fets, vuitanta-un per ser exactes, Docmael López Palop segueix essent un personatge gairebé desconegut per a la majoria de mallorquins, fins i tot en l'àmbit del professorat. Cap carrer ni cap placa a l'Ajuntament de Palma o a l'Institut Ramon Llull recorden la seva figura pública, una figura que encara no ha estat rehabilitada. Oficialment continua essent culpable dels fets descrits a la Causa 44/1938 del Tribunal Togat Militar que el va condemnar. La tomba on es troben les seves despulles, a la part més antiga del cementeri de Palma, just darrera de l'Institut Anatòmic Forense, no té el seu nom inscrit a la làpida. L'any 1939 la seva família no disposava d'un lloc on poder-lo enterrar. Va haver de ser un veïnat seu, membre de Falange, qui els cedís un racó a la seva sepultura per evitar que acabés inhumat a la fossa comuna. Tal era la consideració favorable que aquest catedràtic despertava entre alguns dels seus rivals polítics.

Malgrat aquest radical oblit, López Palop apareix citat a nombrosos llibres d'història d'autors com Arnau Company, David Ginard, Manel Suárez, Bernat Sureda o Francisco Sanllorente. Fins i tot Joan Pla l'esmenta a la seva peculiar obra Las Orlas. Memoria de un tiempo feliz (1989), tot recordant una anècdota sobre els sospirs que una bella alumna de la promoció 1921-1922, anomenada Margarita Ratier, provocava entre els seus companys de classe quan "Don Docmael la col·locava sobre la tarima". I, tanmateix, ningú ha escrit encara la seva biografia o ha pronunciat una conferència sobre ell. Just després de la mort de Franco, època de gran exaltació democràtica entre els més progressistes, ni un sol docent ni ex alumne va ser capaç de lamentar públicament la injustícia que es va cometre contra el seu exigent i una mica excèntric professor de matemàtiques.

Docmael López Palop encara no ha estat ressuscitat de la seva segona mort, la de la desmemòria. La pregunta és si encara som a temps de fer-ho o si la indiferència social que plana avui dia sobre tot allò que té a veure amb el passat l'ha enterrat definitivament en el panteó d'aquells que, a la pràctica, mai van existir.