La dimissió de Jaume Font com a president d’El Pi és un episodi més del fracàs recurrent del regionalisme mallorquí. Mai ha estat possible vertebrar una força de centredreta, defensora d’un mallorquinisme cultural i polític que, a la vegada, fos alternativa real de Govern a les Balears i amb capacitat d’influència en el Govern de l’Estat.

El regionalisme és anterior a la II República, però és el 1931 quan es fa un primer intent de convertir-lo en opció política real. El Centre Autonomista, Acció Republicana de Mallorca, el Partit Regionalista de Mallorca i el seu homònim d’Eivissa s’engrescaren en l’aprovació d’un estatut d’autonomia. Ho feren sota el guiatge de l’Associació per la Cultura de Mallorca. S’hi involucraren personalitats com l’arquitecte Guillem Forteza, l’arxiver Joan Pons i Marqués, el metge Emili Darder o l’historiador Elvir Sans.

Fracassaren. La manca d’implicació de molts d’ajuntaments, el rebuig dels menorquins, la desconfiança de les classes dominants i dels partits d’esquerres paralitzaren el projecte. L’òbit arribà amb la rebel·lió armada de Francisco Franco.

Quan retornà la democràcia, Josep Melià Pericàs creà Unió Autonomista per presentar-se a les eleccions generals de juny de 1977. Melià era una persona molt coneguda i un intel·lectual que havia escrit Els mallorquins, obra cabdal per reposicionar el regionalisme a les acaballes del segle XX. Només va obtenir 11.914 vots i cap representant. Tancà la porta i el seu inspirador es posà al servei d’Adolfo Suárez i la UCD.

El 1991, Melià i Lluís Pinya repetiren amb Convergència Balear, a les autonòmiques del mateix any. Sumaren 5.593 sufragis.

De les restes del naufragi d’UCD nasqué un nou partit regionalista: Unió Mallorquina. Jeroni Albertí i José María Lafuente el crearen el 1982 a can Gabriel Escarrer. Set anys després, Albertí abandonà la presidència i la deixà en mans primer d’Antoni Pons i després de Maria Antònia Munar. Bona part de la militància migrà el 1992 cap al Partit Popular. El 2011, UM tancà les portes per corrupció. Havia ajudat a crear majories de dretes i d’esquerres al Govern, al Consell i als ajuntaments. Però mai tengué força suficient per aspirar a ser una formació majoritària ni tenir influència a Madrid. Aspiraven a una posició semblant a la del seu admirat Jordi Pujol amb la Convergència preindependentista.

El successor de Munar, Josep Melià Ques, rebatià el partit com a Convergència per les Illes -recordança del segon que fundà el seu pare-. Quasi simultàniament, Jaume Font sortí del PP després de ser enganat i menyspreat per José Ramón Bauzá. La seva resposta fou la Lliga Regionalista, que el 2012 es fusionà amb els convergents illencs per constituir El Pi. En aquests set anys han aconseguit una bona quota de poder municipal. Però en les dues eleccions autonòmiques celebrades des de llavors han estat irrellevants per formar majories o per ser veu de l’oposició.

Aquest breu repàs històric és suficient per entendre la realitat del regionalisme recent a les illes: poca ideologia i molta tàctica, sia per la mort de les matrius o per venjança cap a elles. El regionalisme de centredreta mai ha estat un projecte original, sols el fruit de necessitats no sempre nobles.