Totes aquelles persones que treballam en l'àmbit de l'Administració coneixem molt bé l'expressió "bones pràctiques", que sovint sol ser un eufemisme al qual s'acudeix quan manca planificació en una matèria o no hi ha un projecte prou definit. Aleshores aquests dos mots constitueixen una mena de vareta màgica o comodí que sol amagar prou deficiències en la gestió, però que omple un buit que d'altra manera seria difícil de camuflar. A més, gairebé sempre aquestes bones pràctiques tenen lloc en un organisme o entitat allunyat de l'activitat que es vol donar a conèixer, amb la qual cosa tot queda en poca cosa més que una mera declaració de bones intencions sense massa pes ni concreció.
No obstant això existeixen bones pràctiques en gairebé tots els àmbits, només és que per ventura no són conegudes com a tals. No fa gaire vaig tenir ocasió d'assistir-ne a dos magnífics exemples, concretament en el camp de la cultura més propera i a l'abast. Ambdues manifestacions tengueren per escenari el Casal Balaguer de Palma, esplèndidament restaurat després de molts d'anys d'obres i vicissituds de tota casta. La primera va tenir lloc el passat 30 de gener a la segona planta del Casal, on els amics d' El Último Jueves celebraren ni més ni manco que els 25 anys d'una iniciativa que tracta de posar en valor la paraula poètica en estat pur, sense additaments ni intermediaris. Hi vàrem poder veure un Toni Rigo emocionat, acompanyat dels seus incondicionals del vers: l'incombustible i sempre ocorrent Salvador Bonet, l'editor Jorge Espina, els poetes Biel Vila i Paula Ensenyat o el polifacètic Tomeu Ripoll, entre molts d'altres. Si no vaig errat va ser Celaya qui va dir allò de "La poesía es un arma cargada de futuro": vet aquí, doncs, un magnífic i meritori exemple.
L'altre exemple de bones pràctiques tengué lloc just l'endemà, amb motiu de la presentació d'un llibre commemoratiu dels 35 anys de posada en escena de l' Adoració dels Reis a l'espai de Ses Voltes. En una sala completament abarrotada un també emocionat Bernat Pujol, director i ànima de la famosa peça de Llorenç Moyà, explicà alguns dels fets i anècdotes que, al llarg d'aquest dilatat període, han envoltat la representació d'aquesta divertida i emblemàtica obra. No faltaren tampoc les al·lusions a alguns dels actors que ja no hi són, com tampoc una sentida reivindicació de l'escriptor i poeta binissalemer a càrrec de Miquel Àngel Vidal, estudiós i gran coneixedor de l'obra de Moyà. Vidal destacà que, gràcies potser a L'adoració dels Reis, Llorenç Moyà és avui un escriptor popular i reconegut, tot destacant la frescor i actualitat del text com alguns dels seus valors més significatius.
En tots dos casos es tracta d'iniciatives culturals senzilles -que no vol dir poc elaborades, ben al contrari-, mantengudes al llarg de tots aquests anys gràcies a la il·lusió i empenta dels seus creadors/directors, i que no requereixen de pressuposts estratosfèrics per a la seva realització. Dos excel·lents exemples de bones pràctiques, en definitiva. Dos fars de referència, al meu parer, en el nostre panorama cultural, amb el mèrit afegit de mantenir-los encesos sense més pretensió que mantenir viva la flama de la poesia i el teatre d'arrel tradicional. No és poca cosa, ben mirat, per no dir que és gairebé un miracle, per poc que hi pensem una mica.
