L'agricultura és tema d'actualitat a Espanya d'ençà que alguns polítics i analistes alertaren que la creixent indignació del sector podia derivar en un moviment similar al de les armilles grogues a França. Ho és també gràcies a l'èxit de l'agroinfluencer mallorquí Miquel Montoro. La seva visita al programa La resistencia va suscitar adhesions entusiastes arreu, però també el rebuig de molts espanyolistes que no toleren la diversitat del país que tant diuen estimar. Paradoxalment, una part del sobiranisme illenc s'afegí a les crítiques i va fer saber que la imatge que transmetia el youtuber de Sant Llorenç no s'adequa als estàndards de mallorquinitat sofisticada que ells representen. En realitat, no és res nou. Un determinat mallorquinisme passat per Barna mai no ha pogut reprimir la necessitat de fer saber constantment a la tribu que ha fet el sacrifici de tornar a l'illa per salvar-la i s'ha mostrat sempre condescendent amb les expressions populars que considera "cumunes" i indignes de la seva exquisidesa identitària.
El fet és que, malgrat el foc amic, el nin Montoro va fer arribar la gastronomia illenca, el català i el castellà de Mallorca a molts llocs d'Espanya que els desconeixien. Amb tot, un dels moments més interessants de l'entrevista va ser quan es va dirigir al públic per dir-li que ell no volia ser pagès perquè la gent és incapaç de valorar adequadament els productes que ens dóna la terra. En un món on és possible comprar roba i tecnologia a preus irrisoris, qui està disposat a pagar un preu digne per l'aliment? Un sector tan vulnerable i volàtil com l'agrícola no pot resistir la pressió de viure en un outlet global on les rebaixes són permanents. És justament aquesta situació, sumada a l'elevat cost del combustible i al repartiment poc equitatiu dels beneficis, el que ha duit l'agricultura a una situació límit. Tanmateix, les arrels estructurals del problema són tan profundes que és possible que la sobirania d'un Estat ja no sigui suficient per corregir els efectes no desitjats d'un mercat mundial que sembla que assoleixi la seva condició de lliure a costa d'esclavitzar i anul·lar les baules més dèbils de la cadena.
En els dies posteriors al temporal Glòria circularen fotografies de les fruiteries d'alguns supermercats de Mallorca totalment buides. Foren molts els que veieren en aquelles imatges la demostració definitiva de la nostra total dependència del continent, ja no només a nivell energètic, sinó també alimentari. Sorprèn que, de cop, aquesta situació sorprengui, perquè Balears fa dotzenes d'anys que duu els seus recursos naturals al límit i en fa encara més que donaren l'esquena a la ruralia per vendre l'ànima al vedell d'or del turisme. El creixement extraordinari de la població durant tot aquest temps, per una banda, ha superat la capacitat del sector productiu per alimentar-la i, per l'altra, ha estat un al·licient perquè s'hagin instal·lat a les Illes tot tipus de cadenes de distribució que han acabat entrant en una duríssima competició per veure quina d'elles ven més barat. En aquesta competició, per descomptat, els productes agroalimentaris de Balears no hi tenen res a fer.
Els partits que governen les illes han manifestat la intenció de capgirar aquesta situació i per això han creat l'ampul·losa direcció general de Polítiques per a la Sobirania Alimentària. De moment, però, la realitat requereix una atenció més urgent que no pas la utopia. I és que no només ens trobam cada vegada més lluny d'aquesta sobirania, sinó que sembla que serà molt difícil mantenir amb vida la poca que tenim ara. Perquè els productors de les Balears no només tenen els mateixos inconvenients que els de qualsevol altre país de la Unió Europea, sinó que, a més, tenen la dificultat afegida de no poder competir ni en preu ni en volum ni tan sols amb els productes que arriben d'altres punts d'Espanya. La insularitat afegeix, així, encara més aigua al banyat d'un sector que s'ha vist superat arreu per una oferta d'aliments produïts fora de la UE en unes pèssimes condicions laborals, legals i mediambientals.
Per tot això, abans de fer volar coloms, pot ser la primera mesura que hauria de prendre la conselleria és adequar les expectatives a les seves capacitats reals i al seu àmbit de competències. Per exemple, desbloquejar els milers d'expedients de subvenció que té encallats des de fa un grapat d'anys, segons han reconegut els propis responsables. O aconseguir que el Govern central aprovi d'una vegada mesures de compensació de la insularitat no només pal·liatives, com fins ara, sinó tan efectives com les que té Canàries. Però això darrer, és clar, només serà possible el dia que, com Teruel, les Balears comencin a existir a Madrid. És a dir, el dia que el sobiranisme polític deixi de mirar amb condescendència als mallorquins com Miquel Montoro i, alhora, sigui capaç de seduir els milers de vells i nouvinguts que no ha seduït fins ara. Mentrestant, la insularitat seguirà essent una realitat i el sobiranisme alimentari una bella fantasia.
