Més de trenta anys enrera, un professor de nom Carlos Soria explicava aquesta teoria: "El que és transcendental és la informació, no importa si es difon a través del paper premsa o de l'embolcall d'un caramel". S'avançava als temps actuals, encara que probablement no imaginava que les notícies ens arribarien gràcies a un telèfon sense fils que duríem a la butxaca.

El que també defensava aferrissadament és el paper del periodista en la cadena informativa. És ben cert que els mitjans de comunicació i cada un dels seus professionals tenen condicionants ideològics, econòmics i sociològics (la comunitat a la qual s'adrecen). Però també és indubtable que el periodisme té unes regles que mai respectaran els que desitgen la seva defunció.

Sense periodistes no haguérem conegut el Watergate ni la investigació del Boston Globe sobre pederàstia a l'església. Sense periodistes, ningú posaria negre sobre blanc les contradiccions de Pedro Sánchez. Gràcies als periodistes de Diario de Mallorca, els lectors saberen deu anys abans que la Justícia ho certificàs, que Jaume Matas estava dispost a trepitjar la llei per mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Els periodistes d'aquest diari foren els que certificaren que la CIA utilitzava l'aeroport de Palma com a base per segrestar i torturar suposats terroristes al marge de la llei. Més recentment, els menors acollits continuarien patint abusos sexuals amb una societat ignorant sense les informacions del mitjà que té entre les mans.

Els que més desitgen la mort del periodisme són aquells que aconseguiren el poder utilitzant la falsedat. Donald Trump glorificà les fake news de les que acusa a tots aquells que denuncien els seus excessos. Boris Johnson mentí als britànics per aconseguir un Brexit que l'ha conduït fins a Downing Street. Ja ha començat a vetar professionals que l'incomoden. L'extrema dreta aplica les doctrines de la manipulació amb eficàcia.

El periodisme i els periodistes, amb tots els seus pecats, han aportat moments de llum a les societats democràtiques. Avui viu instants de foscor. El bon periodisme sols es pot fer amb professionals que tenguin temps per investigar allò que el poder vol amagar. Malauradament, el camí és el contrari: la crisi buida les redaccions i no deixa espai per a la reflexió. El periodisme en paper demana qualitat, però perd els periodistes que li poden donar. Internet no fa doblers suficients per fer periodisme profund.

Paradoxalment, es produeix un fenomen insòlit: les institucions públiques, i també algunes privades, s'omplen de llicenciats en ciències de la informació. Andreu Manresa fou el cap de premsa de la preautonomia. Amb Gabriel Cañellas arribaren Mercè Truyols i Maria Victòria Gayà i després Eduardo Jiménez. Gairebé estaven sols. La seva tasca era canalitzar les peticions d'informació. Avui, la concentració més gran d'experiodistes es troba al Govern, al Consell, als ajuntaments o als partits polítics. Junts formarien una redacció que envejarien molts grans mitjans de comunicació nacional i fins i tot internacionals. La paradoxa és que no exerceixen el periodisme. La seva feina, per això cobren, és la propaganda.

El problema pels periodistes, però també per a la societat, és que cada cop hi ha menys professionals per replicar la propaganda. Fa uns dies, dins ca-meva, algú digué que els migrants cobren uns doblers que el Govern nega als espanyols. El mateix afirmà una oient al programa de Carlos Alsina, a Onda Cero. Ella xifrà aquesta paga en 1.200 euros. És mentida, com corregí el professional radiofònic. Però aquesta i milers de notícies falses més són les que s'estenen per Internet per la manca de periodistes sotmesos a principis ètics.

La societat i la democràcia necessiten periodistes. L'alternativa és una forma de dictadura distinta, però tan opressiva com les del passat.