La gran qüestió que ha de resoldre el Govern espanyol en les setmanes immediates, si vol sobreviure, és com desmantellar el poder ultraconservador, ultranacionalista i autòcrata de les elits judicials. Ja ho saben: el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i, també,per descomptat, el Tribunal Constitucional (encara que aquest darrer, en sentit estricte, no faci part de l'Administració de justícia). El desmantellament implicaria afrontar la reforma amb profunditat del Consejo General del Poder Judicial, que és qui decideix els nomenaments dels càrrecs més significats de l'Administració de justícia i on es palpa la necessitat de regenerar un aire del tot viciat, obertament irrespirable. Perquè si resulta, com ara passa, que l'oportunitat i la conveniència de les decisions polítiques han d'acabar a mans dels tribunals esmentats amb el mateix biaix ideològic actual, el bloqueig està servit. Amb poques paraules, o reforma o entreguisme. És a dir, o reforma o assumpció plena de la idea que el poder judicial s'ha fet amb el poder polític i el controla i el sotmet i, al cap i a la fi, delimita el territori d'allò que pot fer.
Per entendre quina és la línia de pensament que regna a les altes instàncies judicials, convé recordar als escèptics i/o desmemoriats que el mateix Pablo Casado, actual líder del PP, consumada l'erecció de l'executiu de coalició PSOE-UP, posà en relleu com pensava articular l'oposició del seu partit en dir que impugnarien davant els tribunals tot allò que fos impugnable. L'advertència no era gratuïta. Casado sabia que, de la mateixa manera que el Tribunal Suprem li havia regalat una impossible llicenciatura en dret en donar per bo que hagués aprovat la meitat de la carrera (dotze assignatures) en quatre mesos prodigiosos (quan per aprovar les primeres tretze assignatures hi havia invertit set anys), igualment acceptaria donar-li altres instruments útils per combatre l'enemic comú i fer inviable la legislatura. Ben poques vegades esdevé que el missatge d'un polític sigui tan nítid, perquè, si Casado confia a oposar-se al Govern per mitjà dels tribunals o gràcies a aquests, és perquè té la certesa que li atorgaran la raó. A major glòria de la reacció i de la quimèrica independència del poder judicial.
Tractar d'esbrinar com s'ha arribat a aquest punt tan alt de pèrdua dels referents i degradació del sistema exigeix enunciar diversos factors. Mort Franco, la tan cobejada Transició deixà incòlume la judicatura franquista, que havia begut durant quatre dècades d'unes fonts emmetzinades per la dictadura. Que els mateixos que aleshores eren jutges haguessin de ser després, sota les noves premisses democràtiques, els encarregats d'administrar justícia amb pretès respecte als drets fonamentals i a les llibertats públiques, fou una tremenda ingenuïtat de la qual encara es paguen les conseqüències. [ Bartolomé Clavero, lliurepensador - rara avis!- i catedràtic d'Història del Dret ho explica de forma força entenedora en el seu llibre Constitución a la deriva, en què palesa que la impunitat de la dictadura va ser obra de les recurrents decisions dels tribunals, que respectaren la institucionalització del franquisme com un sistema de dret. Per tant, els prohoms del franquisme i les seves actuacions havien de ser jutjats, si de cas, d'acord amb els seus paràmetres, i no amb els nous paràmetres de les llibertats democràtiques].
Així doncs, un primer factor que explicaria la situació actual és la manca de depuració dels jutges d'aleshores, formats aplicadament sota un règim lliberticida, i la reproducció dels mateixos esquemes de selecció. I un segon factor el trobaríem en la posterior politització del poder judicial afavorida per la consistent preexistència d'un substrat ideològic ultramuntà. Aquesta politització sectària s'expressa per mitjà dels nomenaments dels alts càrrecs judicials segons la seva adscripció partidista ans que en consideració dels seus coneixements i preparació demostrades. La fidelitat als grans postulats i a les directrius que emanen de la jerarquia compten de forma decisiva per arribar a ser tocat per la gràcia dels déus. I a la pregunta de qui és el principal responsable de la disbauxa actual en què la cúpula judicial s'ha erigit en l'autèntic poder de l'Estat (sota l'empara i el guiatge del monarca, no ho oblidem), hom respondria que els dos partits que s'han alternat en el Govern durant les darreres quatre dècades. Tanmateix, convé precisar que l'arribada al punt actual de degradació, que semblaria de no retorn si no s'actués de forma decidida, s'ha fet de la mà d'un PP dominat per una concepció tan cobdiciosa com atàvica i destructiva del control dels centres de decisió neuràlgics.
Així, doncs, o reformes legals amb profunditat o insuportable claudicació del poder polític davant el poder judicial. Com hem vist, cal reformar la llei orgànica del poder judicial per mudar el sistema actual de nomenament dels membres del Tribunal Suprem, però també la llei orgànica del Tribunal Constitucional per modificar les majories necessàries per designar els magistrats que l'integren. Reformar l'estatut orgànic del ministeri fiscal per descartar els fiscals que van a lloure -els adscrits al Tribunal Suprem i a l'Audiència Nacional, sens dubte- i s'erigeixen, ells també, en un altre poder més de l'Estat (quants n'hi ha, a hores d'ara!). Al mateix temps, la reforma de la Fiscalia implicaria definir de forma prou clara que la dependència jeràrquica imposa seguir obligadament les directrius de política criminal que emanen de l'executiu. I, sense demorar-ho ni un minut més, reformar el Codi Penal i/o aprovar una llei d'amnistia que permeti posar fi a la repressió desfermada en contra de l'independentisme català i, ensems, alliberar d'immediat els presos polítics.
Finalment, si contemplem el tractament que els tribunals han deparat a l'anomenat procés català vers la independència, tindrem la clau de volta de tot plegat. La repressió a ultrança, el menyspreu a les llibertats públiques i privades i l'ofegament de la voluntat democràtica de la ciutadania són algunes de les mostres d'allò que l'Administració de justícia ens ha deparat en els darrers anys. La sentència del Tribunal Suprem, que condemnà a penes absolutament forassenyades de presó els líders polítics i socials catalans, ho exemplifica de forma aclaparadora: els drets humans, entre els quals la llibertat ideològica, la llibertat de pensament, la participació política activa i passiva, han estat foragitats del món real. Ara toca tractar de revertir la situació.
P.S.: Si encara hi estan a temps, és altament recomanable mirar la pel·lícula 1917, de Sam Mendes. Que sigui candidata a un bon grapat d'Oscars, no la fa més bona. Allò que la fa una autèntica obra mestra és una realització complexa fins a l'extrem que concep el film com una unitat; un guió sense encletxes, molt ben estudiat i millor executat, que no atorga ni un segon de treva; uns intèrprets que freguen la perfecció ,i unes imatges d'extrema bellesa, gairebé operística, que ens evocaran per moments, de ben segur, l'espiritualitat de Terence Malick. L'arbre de la vida: s'hi recolzin i meditin uns breus instants.
