El malauradament desaparegut filòsof que va encunyar el concepte de societat líquida, Zygmunt Bauman, deia que la memòria és do i ensems maledicció. Cert, el record ajuda a no oblidar, però al mateix temps és punyent, sobretot quan hom ha estat víctima d’uns fets o accions difícils d’assimilar, ultrapassant tots els registres de l’humà per a convertir-se en accions inhumanes i irracionals. Això fou precisament el que va passar en el camp de concentració i extermini d’Auschwitz, una fàbrica de la mort, i també un projecte d’oblit que, com molt bé explica el filòsof espanyol Reyes Mate, tot estava pensat per a no deixar cap rastre de la crueltat que allà es va dur a terme. La memòria, que es nodreix de l’experiència viscuda, selecciona i interpreta les vivències d’allò que recorda, però també dóna lloc a una reflexió que deixa una empremta inevitable i, per això mateix, és llavor d’advertència. Rememorar una història, particular o col·lectiva, significa prendre consciència de quelcom que ha condicionat o condiciona el nostre present i futur. No es tracta d’evocar una dada històrica i recrear-s’hi de manera malsana, però és deure moral tenir-la present per tal que no es torni a reproduir. Història i memòria, diu Enzo Traverso, tenen el mateix objectiu, conèixer el passat. En aquest sentit, cada 27 de gener se celebra l’alliberament d’Auschwitz per les tropes soviètiques, que fou instituït com a Dia Oficial de la Memòria de la Xoà. Enguany serà el 75è aniversari. Amb tot, no s’ha d’utilitzar Auschwitz com l’exponent més gran i símbol de la Xoà en general, car molt abans que fos conegut com a camp d’extermini, en la campanya contra la Unió Soviètica, els nazis, amb els terrorífics Einsatzgruppen (conjunt de grups militars que pertanyien a diversos estaments de la policia secreta del nazisme), ja havien afusellat a milers i milers de jueus en multitud de fosses diferents durant tres anys. Pràcticament pocs foren els jueus que sobrevisqueren a les fosses d’afusellament, ni a Treblinka, Belcec, Sobibor o Chelmno. S’ha dit que a Treblinka en tan sols tretze mesos foren exterminades unes vuit-centes mil persones, la majoria jueves. En poc menys d’una hora, els vius que arribaven al camp passaven del tren a la nuesa i de la nuesa a la mort. L’escriptor Vassili Grossman, autor de Vida i destí, en un article intitulat L’infern de Treblinka, recull les declaracions dels testimonis dels camps d’extermini des de l’any 1943, utilitzat més tard en el judici de Nuremberg, essent un dels primers documents escrits, malgrat algunes imprecisions, sobre la Xoà. Si l’assassinat massiu de jueus es limita tan sols a un lloc concret, com pot ser Auschwitz o Treblinka, i s’entreveu el resultat d’un procés impersonal, aleshores no és necessari, diu l’historiador Timothy Snyder, enfrontar-se al fet que en un entorn proper, persones no molt diferents de nosaltres assassinessin als seus semblants.
Abans de continuar parlant d’Auschwitz, aturem-nos per un moment en el terme holocaust, que es troba a la palestra del món acadèmic. Holocaust -sovint amb la H majúscula- neix del desig inconscient de justificar la mort sine causa, de restituir un sentit a allò que no sembla tenir cap mena de sentit. Primo Levi deia que filològicament era un error des del moment que hom intenta interpretar l’extermini com un càstig pels nostres pecats. Holocaust és la transcripció docta del llatí holocaustum, que, alhora, tradueix el terme grec holókaustos (que és, emperò, un adjectiu i significa literalment ‘tot cremat’); el substantiu grec corresponent és holokaústoma. L’emigració semàntica del terme en les nostres llengües assumirà el significat de sacrifici suprem, dins del marc d’un “lliurament total per causes sagrades i superiors”. Els jueus se serveixen d’un altre terme per a indicar l’extermini o genocidi, “xoà”, que significa “devastació, catàstrofe” i que no té res a veure amb una “donació”. Altres usen la paraula “judeocidi” (Arno Mayer, entre altres). Sembla que el terme estableix una connexió, baldament llunyana, entre Auschwitz i càstig, entre mort i cambres de gas i el “lliurament total per motius sagrats” que per a nosaltres sona a burla, atès que no es poden equiparar forns crematoris i altars. En conclusió, millor no utilitzar el terme Holocaust, sinó el de Xoà. Qui continua utilitzant-lo -segons Giorgio Agamben- dóna prova d’ignorància o d’insensibilitat, o de l’una i de l’altra a la vegada.
Auschwitz fou el primer lloc on es va posar en pràctica les cambres de gas, experimentant amb el zyklon B (un insecticida altament tòxic compost per àcid cianhídric) que finalment resultà letal, després d’haver provat l’afusellament en les fosses -probablement la que va deixar més víctimes-, la matança en camions per asfíxia dels gasos de combustió dels tubs d’escapament dirigits cap a l’interior de la unitat mòbil del camió. El camp fou construït en el 1940 com a lloc d’empresonament de polonesos condemnats per resistència a les forces d’ocupació i més endavant per agrupar presoners de guerra soviètics capturats en la invasió de 1941. El rumb d’Auschwitz va canviar quan es va posar en marxa la “solució final” en el gener de 1942 en la conferència de Wansee, conduïda per Hermann Göring i Reinhard Heydrich. El complex ocupa unes 191 hectàrees (aproximadament una extensió de 2,5 km), dividit en tres camps: Auschwitz I; Auschwitz II o Bikernau, on hi ha una bona part dels barracons i dels crematoris; Auschwitz III o Monowitz. En aquest últim fou introduït Primo Levi, essent el camp més important de la Segona Guerra Mundial sota les ordres de les fàbriques IG Farben, entre les quals es troba Bayer, BASF i altres, on es va produir i comercialitzar el zyklon B. El fet és que moltes d’aquestes companyies (Bayer, BMW, IG Farben, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, etc.), encara actives avui dia o amb altres noms, s’aprofitaren de la mà d’obra barata, on l’esperança de vida era de pocs mesos. En el gener de 1945, es produeix la retirada dels alemanys i el desmantellament del camp a causa de l’avanç soviètic. Mentrestant, es destrueixen documents i arxius, instal·lacions i crematoris. Intenten endur-se tots els presoners que poden, és la “corrua de la mort”. Els més dèbils els deixen a la seva sort, moren de fred extrem o són executats. Es calcula que en aquestes “marxes” moriren entre nou a quinze mil persones. El 27 de gener amb l’entrada de les tropes soviètiques, s’acaba l’existència del camp d’extermini d’Auschwitz, però no així el sofriment. El retorn a casa esdevindrà una odissea. Levi conta en La treva (1963) les peripècies que hagué de passar per a tornar a Itàlia. I com ell, un munt. Segons les dades que consten en el Museu d’Auschwitz més d’1 milió de jueus foren morts en aquest camp. Només ens resta dir que les víctimes d’Auschwitz són els delegats de la nostra memòria de totes les víctimes de la història.
