La llista és llarga. Un nou sistema de finançament just. Cobrar el deute del conveni de carreteres. Un règim fiscal per a les Illes Balears. Doblers per a depuradores. Inversions per a les destinacions turístiques madures. Una llei de canvi climàtic que suposi un aval clar per a l'autonòmica, la que vol posar fre als cotxes contaminants. Ah! Respecte pel descompte aeri del 75%. Ara que els canaris, per boca de la diputada Ana Oramas han deixat de recolzar el Govern, central, sempre hi pot haver un ministre que se'l vulgui carregar. Li bastarà recuperar l'argument de Rodrigo Rato sobre que a Mallorca es fermen els cans amb llonganisses i ningú sortirà en defensa nostra.
No és la carta de Francina Armengol als Reis Mags. En tot cas, a Pedro Sánchez. Si ho fos, tendria la mateixa resposta que els infants dolents: carbó.
Quan la presidenta del Govern visiti el palauet de La Moncloa hi trobarà escrita, en pedra o en l'aire, la frase que Dante Alighieri situa a l'entrada de l'infern a la Divina Comèdia: "Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate" (Abandona tota esperança, tu que hi entres).
No hi ha res a fer. La llista de reclamacions territorials, estatals i europees és tan llarga que el dossier de casa nostra quedarà ben al fons del darrer calaix del menys influent funcionari de Presidència.
La Unió Europea recordarà a Espanya que s'han acabat la festa i la màniga ampla de les festes electorals. A un Executiu en campanya electoral durant 18 mesos se li permeten alguns excessos, no necessàriament alcohòlics. Però ja s'ha acabat el bròquil i els homes de negre recordaran a Nadia Calviño que ja és arribada l'hora de tornar a la disciplina pressupostària. Uns voldran estirar els comptes i la guardiana haurà de retallar pels quatre costats.
La promesa d'àmbit estatal d'elevar la inversió sanitària fins al 7% del PIB i l'educativa fins al 5% té un cost que no es pot traslladar sense més finançament a les comunitats autònomes. El mateix es pot dir de les pensions. Ajustar-les al creixement dels preus és just, però car... i la caixa ja està buida.
Després vendrà la llista de reclamacions dels partits nacionalistes o regionalistes que han donat suport a la investidura de Sánchez i que seran necessaris a totes i cada una de les votacions al Congrés dels Diputats. És cert que catalans, bascs i gallecs semblen jugar una lliga més política que econòmica, però que ningú dubti que ni el BNG ni el PNV ni ERC oblidaran presentar les factures en inversions a les seves comunitats.
El mateix es pot dir de Teruel Existe i de Nueva Canaria. I el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, intentarà arreglar el seu no de la investidura amb uns pots de conserva d'anxoves. Armengol hauria de pensar a pressupostar, a més de cafès i benzina pels seus directors generals, una partida per a ensaïmades, sobrassades, gin i flaó.
La presidenta de Balears ha de saber que Espanya necessita un Govern que governi i tendrà aldarull. Desitja concòrdia i s'anuncia crispació. La Constitució defineix un rei de tots i els que es consideren constitucionalistes volen que sols sia seu. La gent d'esquerres cerca, suposadament, el progrés de tots els pobles i a alguna diputada li importa una bleda la governabilitat d'Espanya. Un altre temps teníem centrisme i moderació i ara, exaltats. Enmig de tant de renou serà molt difícil -millor dit, impossible- que a Madrid facin cas a una autonomia com la nostra. Senyora presidenta, abandoni tota esperança en entrar a Moncloa.
