El passat dia vint-i-vuit de desembre Diario de Mallorca va informar que durant la nit de nadal cinc nins d'entre 11 i 15 anys s'intentaren suïcidar a Palma. Tal com recomana la OMS, la notícia no aparegué en portada; tanmateix, cap titular no hauria pogut copsar el patiment profund d'aquells cinc menors per arribar a l'extrem de voler-se llevar la vida en una nit com aquella. El tabú al voltant del suïcidi és l'únic que es manté en plena vigència a dia d'avui, un pacte tàcit entre autoritats i mitjans que pretén prevenir l'Efecte Werther; això és, l'increment del nombre de suïcidis com a conseqüència de la publicació de notícies sobre suïcidis. L'aparent indiferència amb què fou rebuda aquella informació s'explica probablement per l'influx d'aquest pacte de silenci sobre el conjunt de la població, que el correspon amb la millor de les intencions. Lamentablement, la xifra de suïcidis a Espanya i a Balears és tan aberrant que pot ser comença a ser hora de discutir la utilitat real d'una ocultació que pateix el risc d'acabar convertida en un autoengany.
En el món es produeix un suïcidi cada quaranta segons, a Espanya un cada dues hores i mitja, a Balears un cada quatre dies. La conseqüència de tot plegat és que, en el conjunt de l'Estat el suïcidi sigui la primera causa externa de mort i, a les illes, la primera causa absoluta de mort en joves d'entre 15 i 29 anys. Les dades són tan demolidores que resulta difícil justificar que podrien esser encara pitjors si els mitjans deixessin d'ocultar-les o d'emmascarar-les amb el recurrent "se precipita" o "hallan muerto". Teléfono de la Esperanza acaba d'iniciar una campanya de recollida de signatures amb el lema "Ministra de Sanidad: ¡Necesitamos un Plan Nacional de Prevención del Suicidio!". El text de presentació no pot ser més eloqüent: "La escasa repercusión mediática del suicidio y el retraso con el que se publican las estadísticas favorecen que la problemática no se establezca como una prioridad y que, por tanto, apenas cuente con recursos económicos destinados a su prevención. Es hora de que el suicidio reciba la atención que se merece en nuestro país".
En efecte, a Espanya el suïcidi produeix un 87% més víctimes mortals que els accidents de trànsit, 12 vegades més que els homicidis i un nombre centenars de vegades major que les excepcionals morts per intoxicació alimentària. Tot i això, la inversió pública en cadascuna d'aquestes àrees -tant en recursos econòmics, com humans- està a anys llum de la que es dedica a la prevenció del suïcidi. Per descomptat, el nivell d'atenció mediàtica és també incomparable. Ens trobam, doncs, davant una invisibilització que ha esdevingut una massiva denegació d'auxili per part dels poders públics. I és que, tal com va declarar al diari El día de Tenerife el passat dia vint-i-cinc de desembre Nel González Zapico, president de la Confederación Salut Mental España, el suïcidi és, avui per avui, el principal problema de salut pública a Espanya i a Europa.
L'any 2006 s'estrenà La vida dels altres, un drama situat en el Berlin Oriental durant els anys de la RDA. El fil conductor de la història era un article que un dels protagonistes escrivia de manera clandestina per tal de cridar l'atenció sobre l'elevat nombre de suïcidis que es produïen i denunciar la manca d'estadístiques oficials. A diferència d'aquella època, avui sí que es publiquen les estadístiques, però la vigència del tabú segueix afavorint que governs com el d'Espanya eludeixin les seves responsabilitats. Com s'explica, si no, que amb 3.539 morts i més de 7.000 intents només durant l'any 2018, les autoritats públiques segueixin ocultant el suïcidi com si fos un problema estrictament personal que s'ha de patir en la intimitat? Per què no s'analitzen en profunditat les causes de la depressió de la mateixa manera que s'analitzen, per exemple, les dels accidents de trànsit? Pot ser perquè es podrien acabar posant en qüestió alguns dels pilars de l'ordre social i econòmic establert? O senzillament perquè seguim veient en el comportament suïcida un acte d'egoisme i no la sortida desesperada a un patiment extrem? Quants milers de morts són necessaris perquè els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat es plantegin si pesen més els hipotètics suïcidis que evita el tabú o la necessitat d'acabar amb l'estigma a què hem condemnat a unes víctimes i uns supervivents que han hagut de viure el seu dolor en una clandestinitat gairebé absoluta? Si hem estat capaços d'entendre que darrere els "crims passionals" hi havia assassinats masclistes, que darrere els "yonkis" hi havia persones amb un problema d'addicció, per què ens seguim negant a veure que darrere un suïcida s'hi amaga una persona amb un problema greu de depressió que també necessita una resposta del conjunt de la societat? Ara bé, és possible dignificar la depressió, aconseguir que ningú més s'avergonyeixi de demanar ajuda, que cap supervivent tengui por de compartir el seu dolor sense esbucar abans el darrer tabú?
