Mallorca és Sicília sense morts, una afortunada expressió de Guillem Frontera. Malta presumia d’això mateix fins fa dos anys. Malauradament, ja té la seva morta. Feia tan sols una hora que havia aterrat a l’illa que governaren els mallorquins Rafel i Nicolau Cotoner i Raimon Despuig quan em vaig trobar una manifestació de milers de maltesos. Omplien el carrer Republica de Valetta i cridaven “màfia” i “assassins” al govern laborista de Joseph Muscat, a qui acusen de protegir els inductors del crim contra la periodista Daphne Caruana Galizia. Caruana denunciava la corrupció empresarial i política, els comptes de càrrecs governamentals a Panamà o les comissions del 10% que les companyies petrolieres pagaven a càrrecs de l’Administració. Una bomba davall el seu cotxe deixà un vidu i tres fills orfes.

Els maltesos munten cada dia un altar amb retrats de la periodista, ciris i flors entre la cocatedral de Sant Joan Baptista, on tengueren seu tres bisbes mallorquins, i el palau de justícia. Els serveis de neteja el retiren cada vespre, però l’endemà hi torna a ser.

Marc, el director de l’hotel on m’allotjava, m’explicà que els maltesos estaven acostumats a conviure amb la corrupció. Com els mallorquins. Que allà era difícil que algú denunciés les màfies que aconseguien grans beneficis amb càrrec als doblers públics. Com a Mallorca. Que és improbable que policies i jutges actuïn perquè, amb només 400.000 habitants, tothom es coneix. El mateix diuen per ca-nostra. Afirmà, escandalitzat, que la mort de Caruana era la línia que ningú creia que mai es traspassés. Aquí encara no hem arribat tan enfora, però ja tenim alguna condemna per pallisses d’advertència.

El meu interlocutor, que amb patilles i gorra marinera podria ser l’encarnació del Corto Maltès, es va sorprendre quan li vaig contar que un expresident del Govern i diversos consellers han dormit, són o és possible que ingressin a la presó. “Això aquí és impensable”, digué.

Alguns jutges com José Castro, fiscals com Pedro Horrach -en una vida anterior- i policies consideraren que era el seu deure obviar les lleis no escrites d’una illa i aplicar el Codi Penal. Al llarg d’una dècada, perseguiren els polítics que omplien les seves butxaques i les dels seus partits amb doblers públics o amb suborns. Gràcies a aquestes actuacions, gairebé inèdites arreu d’Espanya, un gendre i cunyat de reis, desenes de polítics i alguns empresaris s’assegueren a la banqueta dels acusats i foren condemnats.

Fa uns anys que un destacat advocat penalista em digué que l’espectacle s’havia acabat. Que ja no veuríem més polítics engrillonats entrant a les comissaries de policia o als jutjats. El temps i els fets li donen la raó.

La maquinària policial i judicial està centrada ara en perseguir presumptes filtracions de sumaris a periodistes, en jutjar les actuacions dels propis jutges o en marginar els agents que investigaven la corrupció. Mentrestant, com recordà el passat dimarts la directora de Diario de Mallorca, Maria Ferrer, la causa per la presumpta corrupció a la policia local i contra Bartomeu Cursach ha entrat en via quasi morta. Ja ningú sap si existeix un magistrat que vulgui o pugui assumir el sumari, finalitzar-lo i obrir judici oral.

A Mallorca, de moment, no han assassinat ningú, però els poders foscos han assolit alguns objectius. Els periodistes ho tenen més difícil per accedir a fonts sensibles. Els policies que investiguin als personatges influents saben que hauran de fer front a maniobres obscures per allunyar-los de les causes i, fins i tot, per acusar-los de delictes fantasmals. Jutges i fiscals han descobert que la seva vida és més tranquil·la si respecten a qui toca.

Què Mallorca mai sigui Sicília ni Malta amb sang. Però tampoc ha de ser el paradís de la corrupció.