Avui fa exactament una setmana que Vox va trencar la unitat política al voltant de la violència masclista, un dels pocs consensos -per no dir l'únic- que els partits havien estat capaços d'edificar en els darrers anys. Tanmateix, el triomf del partit d'extrema dreta va ser doble. Per una banda, va aconseguir el ressò mediàtic que cercava i, per l'altra, erigint-se en l'ovella negra va voler demostrar als electors que és l'única força amb capacitat real de trencar l' statu quo. En el seu dia, aquesta funció també l'exercí Podem, però ara que Espanya està a punt de descobrir que "el asalto a los cielos" que predicava Iglesias no era altra cosa que l'assalt al cel ras dels despatxos oficials -a Balears fa mesos que ja ho hem descobert-, l'extrema dreta tendrà el monopoli del contrapoder com a única alternativa a l'ordre establert. En aquest sentit -i en vista del que ja ha passat en altres països d'Europa- els d' Abascal estan ara en una posició privilegiada per aprofitar, de dreta a esquerra, el deteriorament polític -i pot ser econòmic- en què Espanya es troba encallada. Davant aquesta situació, quina és l'estratègia correcta? Imitar Vox, tal com han fet el PP i Cs, o treure dels porxos les velles retòriques antifeixistes tal com ha fet l'esquerra?
En efecte, sembla que l'esquerra espanyola -i balear- està més centrada en assenyalar amb el seu dit immaculat als "feixistes i franquistes" de Vox, que no pas en analitzar amb profunditat les causes del seu creixement. A curt termini, l'assenyalament públic pot ser els doni rendiment, però aïllar els seus milions de votants i seguir ignorant les raons del seu vot és un luxe que cap partit no es pot permetre. Per descomptat, les explicacions més simples són també les més temptadores. Ara bé, justificar l'ascens de Vox només pel conflicte amb Catalunya, tal com fan el PP o Cs, o per una ardorosa nostàlgia del franquisme, tal com fa l'esquerra i el sobiranisme, és no voler prendre llum d'una Europa que ja fa anys que ha pres consciència de la profunda complexitat d'aquest fenomen.
El passat dia 17 de novembre, El Confidencial entrevistà Flavia Kleiner, líder d'Operation Libero, un col·lectiu suís fundat l'any 2014 per un grup de joves universitaris i que té com a principal objectiu frenar el monopoli de l'extrema dreta en els múltiples referèndums que promou al país alpí. Segons explicava Kleiner, l'estratègia no consisteix en defugir el debat ni en donar l'esquena a l'extrema dreta, sinó en baixar al fang a rebatre-la i a trencar les seves narratives utilitzant les seves mateixes eines -missatges simples i contundents-, però arrossegant el debat fora del seu marc conceptual. En aquest sentit, Kleiner donava un consell que més d'un partit faria bé en retenir: "en las tácticas tenemos que encontrar una forma popular y breve de hablar a la gente. Y esa es la gran diferencia con parte de la izquierda europea, que presume de su superioridad moral. Si lo haces, has perdido. Muchos de los votantes, que no son ultraderechistas, te dirán: ¿Quién eres tú para decirnos lo que tenemos que hacer?".
En els darrers dies s'ha discutit molt sobre la conveniència o no d'establir un cordó sanitari contra Vox, tot i que l'experiència europea no demostra amb claredat que aquestes estratègies siguin efectives. A Espanya, l'esquerra es sentiria còmoda amb el cordó i amb l'explotació nostàlgica del no pasarán, però Vox podria acabar sortint beneficiat d'una discriminació que li serviria per remarcar la seva singularitat política. I és que voler trencar els consensos és una proposta política amb un gran poder d'atracció, especialment en temps convulsos. Ho va ser en els pitjors anys de la crisi, quan Podem amenaçava el "Régimen del 78" i quan Catalunya va iniciar el Procés d'independència. Ho és també ara, quan les frustracions i els desenganys acumulats arran d'aquella crisi han convertit Catalunya i la immigració en el catalitzador perfecte perquè l'extrema dreta eclosioni.
La crisi de 2008 no només va deixar en carn viva totes les vulnerabilitats que el consens de la Transició havia emmascarat durant més de trenta anys, sinó que hi va afegir les pròpies d'un segle XXI caracteritzat per la precarització de totes les certeses i seguretats dels segles anteriors. La por i el desassossec que molts ciutadans experimenten davant aquest escenari de profunda incertesa no es pot amagar davall l'estora d'un cordó sanitari, perquè Vox no és més que el darrer símptoma d'una malaltia greu que ni l'esquerra ni la dreta es poden torbar més temps a tractar. És urgent oferir al ciutadà un nou consens que restauri el pacte social que la crisi va fer esclatar pels aires, situar-lo de bell nou en el centre de la política en detriment dels poders globals que han sotmès les democràcies locals. Ara bé, existeix avui algun govern capaç d'aplicar aquest tractament sense que els mateixos poders globals que ens "rescataren" de la crisi ens ofeguin amb els seus cordons sanitaris i financers?
