El conseller d'Educació ha citat la paraula impronunciable: "Consens". Martí March el reclama per a una llei reguladora de la docència a les Illes Balears. Els polítics senten xerrar d'Educació i posen la mà a la pistola que dispara els projectils de la discrepància, la dissonància i la crispació. Com és habitual, s'ha decidit posar l'accent en els aspectes "inacceptables" abans de mirar si n'hi ha altres que serveixin per establir una base per a l'acord.

S'ha de ser molt valent, o temerari, per posar en marxa el debat sobre com ha de ser l'ensenyament del futur a les illes.

L'experiència demostra que hi ha massa interessos creuats. Aconseguir que els partits polítics arribin a un acord en aquesta matèria és una missió impossible. Ángel Gabilondo estigué a punt de fermar un pacte per l'Educació l'any 2010, durant el Govern de Rodríguez Zapatero. La imminència electoral que donaria una àmplia majoria a Mariano Rajoy i les pretensions recentralitzadores del PP ho evitaren. El 2016, amb la pèrdua de la majoria absoluta per part dels conservadors, es reactivà el debat per arribar a un acord suprapartidista. El resultat va ser un nou fracàs.

Una llei educativa necessita estabilitat i temps per aconseguir els seus objectius. Un país que n'ha tengudes set en menys de 50 anys demostra una incapacitat absoluta per mirar més enllà del curt termini. La primera es publicà durant el franquisme, l'any 1970, i creà l'EGB. Deu anys després, amb l'UCD al Govern, arribà la LOECE, que fou esmenada pel Constitucional a instància del PSOE. Aquest darrer partit aprovà la LODE el 1985, que introduí l'ensenyament concertat. Cinc anys després, els mateixos socialistes impulsaren la LOGSE, que deixà en mans de les autonomies bona part del disseny educatiu. El 1995, el PSOE es va treure de la màniga la LOPEG. El 2002, el PP aprovà la LOCE... que no arribà a entrar en vigor. Amb Zapatero arribà l'hora de la LOE, que creà l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. El 2013, el PP volgué desmuntar la legislació socialista amb la LOMCE del ministre Wert.

Si som incapaços d'assimilar tanta sigla, cóm podem entendre i aplicar el fons del corpus legislatiu?

La conselleria d'Educació ha presentat la seva proposta, un simple avantprojecte, i ja s'han aixecat les veus crítiques. Les que causen major sorpresa són les que arriben dels seus socis de Més. Guillem Balboa compara el conseller amb José Ramón Bauzá: "No es pot estar amb els promotors del TIL sense trair l'esperit de les samarretes verdes". O sia, el PSOE es carrega l'ensenyament en català, segons els sobiranistes. Els del PP i Ciutadans opinen just el contrari: que no es garanteix la lliure elecció de llengua. També diuen que no hi ha consens o que no serveix de res.

L'acord educatiu xocarà amb posicions ideològiques relacionades amb la llengua catalana. O amb l'ensenyament als centres religiosos, encara que religiosos se'n veuen ben pocs a aquestes escoles. També amb interessos econòmics, com són els doblers que es dediquen als col.legis públics i als concertats. Fins i tot hi haurà raons estratègiques perquè aquesta llei fracassi i l'adversari no s'apunti un èxit.

Això és el que mourà el debat polític. La urgència per educar per professions que encara no existeixen, amb tecnologies que encara no s'han inventat -la frase no és meva- no preocupa gaire als responsables de dissenyar un futur millor. Martí March necessitarà molta sort, a més de feina i intel·ligència, per tirar endavant aquesta llei.