Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

#segueixesensilenci UIB

El cas de Lucrecia Burges ha fet aflorar les misèries universitàries amb una cruesa inaudita

Una de les primeres lliçons que es veu obligat a aprendre tot aquell qui arriba a la universitat és que l'alçada intel·lectual d'un individu no sempre es correspon amb la seva alçada moral. Des de fa un grapat d'anys però, aquesta lliçó ha deixat de ser un privilegi exclusiu dels estudiants i ha esdevingut d'abast públic. El cas de Miquel Comas i, posteriorment, el de Lucrecia Burges han fet aflorar les misèries universitàries amb una cruesa inaudita. Tant l'un com l'altre han afectat de ple el departament de Filosofia de la UIB, teòric epicentre de les Humanitats i, des d'ara, epicentre del desprestigi i la indignitat.

En els darrers mesos, gràcies a les sentències dictades contra el Catedràtic de Filosofia Moral i professor d'ètica, Miquel Beltran, hem pogut conèixer amb detall les coaccions, vexacions i amenaces patides des de l'any 2014 per la professora d'antropologia i antiga professora de Gènere i Societat, Lucrecia Burges. Entre els fets provats, la sentència exposa que l'any 2014 Beltran va dir a la víctima que era una "falsa, hipòcrita de merda i mentidera", que dies més tard el seu assistent -i també company sentimental- començà a seguir Burges pels passadissos de la universitat i a denigrar-la amb expressions com "puta" i "zorra", que la parella perseguí en cotxe a la víctima per dins el campus universitari i que, tot i conèixer el tracte que el seu assistent dispensava a la professora Burges, Miquel Beltran no només no feu res per a evitar-ho, sinó que el va permetre amb la seva passivitat.

Segons explicà la pròpia Burges durant el judici, va denunciar puntualment tots aquests fets davant el Degà de la facultat i davant el Síndic de Greuges. La primera resposta que va rebre va ser que l'assistent de Beltran tenia tot el dret a accedir a la Universitat perquè és un espai públic. Un any mes tard, entre abril i maig de 2015, davant la insistència de Burges, el rector li va assegurar que l'assistent no tornaria a entrar a l'edifici Ramon Llull, tot i que seguí acompanyant a la seva parella al Campus durant un temps i que el veieren en vàries ocasions al bar de la facultat amb altres professors de Filosofia. Sorprenentment, ni el Degà, ni el Síndic, ni el Rector consideraren necessari prendre la més mínima mesura contra el catedràtic Beltrán, ara condemnat. La utilització d'assistents per a perpetrar amenaces i humiliacions és una lliçó de Primer d'Scorsese però, pel que es veu, els càndids dirigents de la UIB no assistiren a classe el dia que la impartien. El Degà de la facultat es limità a afrontar el cas com un simple conflicte intradepartamental i el rector Huguet, en una mostra més del seu virtuosisme a l'hora de rentar-se les mans, va fer un simulacre d'intervenció que no tenia com a objectiu reparar la víctima, sinó incomodar tan poc com fos possible als agressors i als seus còmplices. Tant és així, que tot i tenir damunt la taula dues sentències condemnatòries, el Rector no s'ha decidit a fer efectiva l'ordre d'allunyament fins que quatre companys de la víctima han denunciat en un comunicat la ignominiosa passivitat de la UIB en aquest cas.

Amb tot, allò més preocupant no és l'actitud mesquina del Rector i del Degà, Miguel Deyá, sinó la vergonyosa i miserable omertá universitària que ha palesat aquest cas. Durant els darrers anys, les coaccions patides per la professora Burges eren vox populi dins i fora del campus. Inexplicablement, durant tot aquest temps només quatre companys de departament de la víctima - Joaquín Valdivielso, Alexandre Miquel, Bernat Riutort i Tomeu Sales- les han denunciat públicament. La resta del claustre universitari ha callat, escudant-se amb l'autoindulgent pretext dels "conflictes de departament", la versió universitària dels "conflictes de parella" amb què hom s'excusa per no denunciar els casos de maltractament.

Davant un delicte, el silenci esdevé complicitat, per això avui cal exigir una explicació als professors del Departament de Filosofia i Treball Social, als de la Facultat de Filosofia i Lletres i als il·lustres col·lectius feministes de la UIB pels seus anys de silenci infamant. En aquest sentit, han estat els estudiants qui, tot i haver necessitat cinc anys i dues sentències per a decidir-se, han donat una lliçó als seus professors amb el comunicat que feren públic la setmana passada.

El Moviment Feminista de Mallorca va dur a terme la campanya viral #Seguiuensilenci durant els dies previs al 25-N per tal de confrontar la passivitat davant les violències masclistes. Pel que es veu, teoritzar i posicionar-se en contra de la violència extrema dels feminicidis és quelcom que quasi tots feim de grat. En canvi, posar en risc un càrrec de poder o una amistat per denunciar violències masclistes no extremes com la que patí Lucrecia Burges exigeix un nivell de compromís i una talla moral que la comunitat universitària de les Illes Balears ha demostrat no tenir. En el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, per què segueixes en silenci UIB?

Compartir el artículo

stats