No crec que pugui afegir gaire cosa més al magnífic article de Miguel Borràs publicat en aquest diari amb motiu dels 25è aniversari de La Sonrisa Médica. Tanmateix m'agradaria aportar el meu testimoni a aquesta celebració, ni que sigui com a homenatge a la feina dels pallassos hospitalaris i la seva impagable contribució a fer d'aquests espais uns llocs més humanitzats on són possibles la música, la màgia de les emocions i els somriures.
Corria l'any 2008 quan al segon dels nostres fills, de nom Lluís, li varen diagnosticar un tumor cerebral. Tenia 14 anys. Record com si fos ara la primera vegada que Aspirino i Caracola entraren a l'habitació número 204 de l'hospital de Son Dureta. Ho feren d'una manera summament delicada i dolça, amb la suavitat pròpia del vol d'una papallona. Hi havia vertadera expectació davant la seva aparició, que solia venir precedida pel so quasi imperceptible d'una flauta o el dringar prim d'uns cascavells. De sobte tot deixà de ser feixuc, angoixós, dens. Camil/Aspirino guaità tímidament l'habitació i, després de saludar amb afectada però sincera cortesia, deixà anar una bimbolla de sabó que deambulà per l'estança talment un satèl·lit d'amor i benaurança. Caracola, al seu torn, provava de lligar les notes d'una alegre cançó, que acompanyava amb un guitarró tan diminut com encisador.
I, de sobte, el somriure. Talment un encanteri sorgit de la foscor inherent a la incertesa i el dubte, com molt bé explicava en Miquel a l'esmentada col·laboració. Un somriure que, a vegades, assolia les dimensions d'un esclafit: aleshores tot era llum i claredat, espurnes d'alegria que contrastaven amb les boires del dolor i la desesperació inherents a la malaltia. De vegades també s'esdevenia el no somriure: en aquest cas els pallassos se'n tornaven per allà on havien vengut, no sense abans deixar un delicat bes davall del coixí del nin o nina ingressat, per si de cas l'havien de menester un moment donat.
Vaig tractar de reflectir totes aquestes sensacions en un poema titulat El bes dels pallassos, que tot seguit transcric. Amb ell m'agradaria unir-me a la celebració que representen aquests joiosos 25 anys de somriures, així com desitjar als pallassos i pallasses que els han fet possibles tota casta de ventures en aquesta pista de circ on, com qui no diu res, conviuen a l'ensems la vida i la mort:
"Vet aquí el nostre bes. És per a tu, / agafa'l sempre que et faci falta. / Guareix de totes les ombres i totes les pors, / i guia sempre les obres d'aquell que s'hi atansa / i se n'aplica ni que sigui un lleu frec, / un buf semblant a l'aleteig de les papallones / o a la remor dels oceans en els plenilunis / de la concòrdia. Desa'l amb cura, però / no l'escatimis: estén-ne la flaire / onsevulla et duguin les teves passes, / i recorda que el seu sol contacte / al si de les pells encomana de sobte tones / de pau i conhort. Amara't tant com puguis / de la tendresa que conforma el seu bessó / i escampa'n l'alè més enllà de les difuses / fronteres del dolor, allà on l'alegria esdevé / per sempre més bàlsam i el paradís no és / sinó la suma de totes les esperances / reflectides en els plecs de la teva innocència".
Molts d'anys!
P.S.: M'he assabentat de la mort de Pere Morey. A la seva manera va ser també una mica pallasso, amb aquella bonhomia i cordialitat que traspuaven tant la seva persona com la seva obra. Descansi en pau.
