06 de noviembre de 2019
06.11.2019
Tribuna

La sentència

05.11.2019 | 19:40
La sentència

El passat dia 14 d'octubre es feu pública la sentència del Tribunal Suprem recaiguda en el procés seguit en contra dels líders independentistes catalans. Encara no ha passat prou temps per valorar la transcendència històrica d'una sentència qualificable, sense reserves, d'autèntic disbarat que destrossa definitivament la credibilitat en el sistema politicojudicial espanyol (que ja estava sota mínims). A manca d'una perspectiva més llarga, hem constatat, emperò, que els forassenyats designis repressors de l'Estat „i al capdavant seu, l'infaust monarca„ s'han imposat segons un guió perfectament pautat. Al cap i a la fi, l'aparell profund de l'Estat i els seus vicaris s'havien lliurat en cos i ànima a una empresa que s'anomenava i s'anomena "per la unitat d'Espanya ho podem fer tot", i han resultat àmpliament guanyadors. Tenen motius per sentir-se satisfets. [Assagen un semblant que transmet una profunda impostura... Feina feta i a una altra cosa. Que n'aprenguin tots plegats, a veure si la presó els fa entendre que amb Espanya no s'hi juga, etcètera.].

Vegem. Sentència rima amb inconsistència, incoherència, virulència, insolvència (moral), insolència, imprudència i inclemència. També ho fa amb desobediència. Vostès, triïn. I rimi o no rimi, consona força bé amb autocràcia lliberticida, repressió, venjança, escarment, supèrbia, plutocràcia, més venjança, fonamentalisme doctrinari, totalitarisme i altres vicis gens menors. Tanmateix, la sentència, mare de totes les desavinences amb la raó democràtica i el sentit comú„fins a 13 anys de presó per a Oriol Junqueres i un mínim de 9 anys per a les condemnes més lleus!„, només ha pogut sorprendre els incauts. Estava dada i beneïda des de molt abans que el judici comencés perquè obeïa al mandat de les altes esferes de l'Estat en el sentit de produir un càstig sense mesura en l'independentisme i, ensems, la inhibició consegüent de les seves accions i projectes.

Tanmateix, que la sentència no sorprengui no significa que no indigni. Que no sorprengui no significa que no trasbalsi. En efecte, com que la condemna estava decidida,la sentència casa a la perfecció amb el seu teòric contrapunt: la injustícia. Perquè una sentència que prescindeix dels fets materials, menysté els drets fonamentals i retorça els arguments „és un dir„ per aconseguir que tot plegat s'adapti a la decisió ja presa és, per damunt de qualsevol altra consideració, una sentència injusta. Al cap i a la fi, és injusta perquè predetermina el final al qual vol arribar. I això la fa poca cosa més que un artifici maldestre que tracta de fer veure que la condemna és la conseqüència d'un raonament previ (uf!).


Anem a pams. D'entrada caldrà recordar que, fins al moment anterior de dictar-se la sentència, els mateixos magistrats que han acabat firmant la condemna havien sostingut emfàticament i reiterada que el delicte que s'investigava i pel qual els acusats serien jutjats era de rebel·lió (el delicte més greu del Codi penal, castigat amb penes de fins a 30 anys de presó). Això constituïa un despropòsit que multitud de veus assenyades „entre les quals, el tribunal alemany de Schleswig-Holstein„ havien denunciat. Ningú no veia l'alçament públic i violent susceptible de trencar l'ordre constitucional que exigeix el delicte de rebel·lió, ningú que no fos el mateix Tribunal Suprem (ulls preclars i vista llarga).Quan de cop s'inverteixen les tornes i, amb una retòrica profusa que traspua la necessitat de autojustificació, resulta que es descarta la rebel·lió en benefici de la sedició (un delicte sensiblement més lleu), els qui no ho havien entès abans entendran ara que els objectius que es perseguien eren dos: mantenir la presó provisional i fonamentar la suspensió dels càrrecs públics.Els volien tancats i desproveïts d'immunitats parlamentàries que haurien complicat la solució final.

Analitzar les actuacions concretes a partir de les quals el Tribunal Suprem pretén construir el delicte de sedició produeix un profund desassossec. Els fets incriminats són dos: primer, la concentració d'un considerable nombre de ciutadans davant la Conselleria d'Economia el 20 de setembre de 2017 per mostrar el seu desgrat per un registre judicial que s'hi estava produint; segon, la celebració del referèndum del primer d'octubre del mateix any en què les víctimes foren els votants, reprimits a cops. És a dir: l'expressió de la protesta, discrepar de l'exercici del poder, sigui o no sigui abusiu, voler desempallegar-se amb pau i democràcia de la feixuga llosa (de granit) que t'oprimeix de per vida, constitueix un delicte. D'això el Tribunal Suprem, a partir d'un discurs farcit de contradiccions argumentals i de salts en el buit, de dialèctica més aviat pobra, mal articulat i amb errades notables, deriva la comissió d'un delicte de sedició del qual exculpa „ai las!„ els acusats que de bon principi es mostraren penedits i ben disposats a descavalcar-se del projecte secessionista (perquè després diguin i repeteixin que no persegueixen ideologies!).

De qualsevol manera, les conseqüències d'aquesta nefasta sentència són en part palpables i actuals i en part imprevisibles i futures (d'un futur immediat). D'entrada, s'ha obert un barranc profund, probablement insuperable, entre Espanya i Catalunya. I, a més a més, des de la perspectiva dels drets fonamentals, tot està, a partir d'ara, potencialment criminalitzat. Qualsevol expressió de dissidència „que també rima amb sentència„ podrà merèixer la persecució penal. Convinguem, partidaris i detractors del procés català, que la reivindicació catalana ha tingut, entre d'altres, l'enorme virtut „que ningú no li ha agraït pas, per cert„ de fer visible la veritable faç del règim borbònic, captiu gens a desgrat del franquisme del qual és hereu universal. El mal és que per aquesta tasca ímproba l'independentisme ha pagat i paga un preu massa car.


Ja sabíem que l'anomenat règim del 78 no vol gent al carrer, però ara ens ho han confirmat. També sabíem que les llibertats les teníem en precari, i ha estat així. Que els crèduls ho tinguin ben present. El sistema ha assimilat amb la màxima facilitat qualsevol esquerra alternativa, com la que fa uns quants anys aparegué a l'horitzó de forma semblant a una alenada d'aire fresc. L'aire ara ja està aviciat perquè se l'ha reclòs dins la cambra fosca de l'acceptació de les coses com són, és a dir, de la lògica aclaparadora del capital. Explicar-los-ho i que entenguessin que no hi ha alternativa, ha estat ben senzill.Per contra, els qui orbiten entorn del règim borbònic sí que veuen l'estatus en perill quan Catalunya reivindica el seu dret a existir i a decidir son futur col·lectiu en llibertat. Això sí que qüestiona la perdurabilitat del sistema i provoca que es posi en marxa la maquinària repressora i irredempta de l'Estat.

En resum, hi ha dues maneres d'apropar-se a la realitat que se'ns presenta davant dels ulls. La primera, amb indolència „una altra rima„ i de forma acrítica. Consisteix a assumir tot el que ens és donat sense cap qüestionament ni un: és això el que vol el poder, gent dòcil i conformada. La segona, amb un persistent i irrenunciable esperit d'impugnació, de contestació i de revolta: és el que reclama la dignitat humana.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!