Amb el canvi d'hora i l'entrada del mes de novembre on les nits són més llargues i els dies més curts, s'esdevé la transició d'una climatologia més o menys benigna cap a una altra més rigorosa, acompanyada per l'aparent repòs de la naturalesa. Els hàbits i els ritmes de la vida quotidiana són modificats, deixant enrere tot allò que té a veure amb el bon temps. Concretament la popularitat de la festa de Tots Sants i la dels Difunts, l'1 i 2 de novembre, assenyala aital transformació. Resten 60 dies per acabar l'any. Com ja se sap Tots Sants i els Difunts són festes molt antigues, precristianes, que commemoren la veneració i el record als morts, els avantpassats familiars, sostingudes per una infinitat de tradicions folklòriques. Si hom dona un cop d'ull a la idea de la supervivència dels difunts, s'adonarà que ha estat molt present al llarg dels segles en moltes cultures i religions, convertint-se en un fet universal. En efecte, no hi ha poble que no tingui alguna creença respecte a la supervivència de les ànimes. En les cultures matriarcals de tipus agrari „molt presents a l'Àfrica subsahariana„ es va donar culte als morts amb la convicció que participaven des del més enllà en la vida i el destí dels supervivents de la tribu, clan o llinatge. La solidaritat, la cura i el record dels morts és essencial per aquestes cultures, ja que d'alguna manera creuen que mentre se'ls recorda no acaben de morir, són presents en la vida dels d'aquí. És quelcom semblant al que passava a l'Antic Egipte, amb la creença que quan hom pronunciava el nom del difunt, aquest tornava a la vida, renaixia en la boca d'un altre. I pels antics grecs, Hades „el déu del món subterrani i dels difunts„, permetia als espectres dels humans que havien dut una vida virtuosa ascendir fins a la superfície de la terra i manifestar-se als seus descendents, amb els quals podien xerrar. A l'antiga Roma, hi havia una gran devoció als Manes, les divinitats dels avantpassats familiars. Així doncs, era freqüent i ho és encara, en els rituals i les cerimònies als morts, oferir aliments, sacrificis i oracions amb la finalitat d'obtenir la seva benevolència i protecció. L'oblit, en canvi, podria ser castigat amb desgràcies. Per això era important complir amb les formalitats rituals. Per al món antic la mort era el gran enigma de la vida, un mal tràngol existencial difícil d'assumir encara avui dia. Els testimonis arqueològics de tombes i osseres descobertes arreu del món, on s'han trobat els morts en forma embrionària (o fetal) i orientats vers l'est, acompanyats per aliments i/o els objectes personals, ens fan sospitar en la creença en el més enllà i que el difunt continuarà la seva activitat específica en l'altre món. Això ens mostra, en certa manera, la gran capacitat d'abstracció de l'ésser humà i el seu enginy de projectar-se vers el futur: el moment de l'aparició de les primeres sepultures correspon a l'aparició del sentit transcendent.
El costum de visitar els difunts perdura malgrat els canvis que s'hi han produït en la nostra societat. Amb tot, allunyem la mort de la nostra vida, com quelcom que ve de fora i irromp en la nostra existència amb la intenció d'aniquilar les meves possibilitats. Generalment els cementiris de les ciutats mediterrànies es troben als afores de les ciutats i marquen els límits entre la terra dels vius i la dels morts, mentre que a Centreeuropa i altres indrets, de manera paradigmàtica es troben al voltant d'una església al bell mig d'un poble o ciutat, una mena de jardí on la gent passeja i descansa, mentre els nins juguen al voltant de les tombes sense cap mena d'inquietud o angoixa existencial. En el cristianisme dels primers temps, el funeral era una processó triomfal, una cerimònia plena d'hàbits blancs i làmpades resplendents, car la mort era l'últim pas abans de contemplar Déu. La sepultura era un descans, un dormitori, on els difunts i les persones congregades al voltant de la tomba, podien degustar un amè refrigeri, semblant a aquell que provaran en el paradís. El costum de portar flors i ciris a les tombes dels difunts és més aviat recent, més o menys d'un segle ençà. Molt més antiga és la tradició que a la mitjanit de Tot Sants, quan les ànimes dels difunts tornen a visitar la llar familiar, encendre uns festers per il·luminar el camí que recorrien les ànimes. Amb el temps, Tots Sants s'ha convertit en una festa gastronòmica amb fruites seques (ametlles, pinyons, castanyes), fruites del temps (magranes, codonys, pomes), dolços (panellets, massapà, bunyols de vent) i un bon vi. Ja a finals del segle XVIII, el costum de menjar castanyes s'havia generalitzat, i en els carrers hi havia paradetes on es podia comprar un cucurutxo de castanyes torrades. També hi havia representacions teatrals en el carrer, com la dansa de la mort i Don Juan Tenorio. En els darrers temps la celebració ha canviat, les tradicions i els costums antics donen pas a unes altres formes que estan més d'acord amb les noves maneres de viure, especialment entre els joves. Avui dia ja no celebren Tots Sants, sinó una festa forana i que està molt de moda en el món anglosaxó, Halloween, la nit de les bruixes i que procedeix del món cèltic; és la nit abans de Tots Sants amb alguna semblança amb el ball de la mort i les seves disfresses. La llegenda esmenta que en el vespre de la vigília tots els esperits, follets i éssers sobrenaturals van lliures pel món, moment que s'ha d'aprofitar per demanar la seva ajuda i protecció. Més enllà de tot aquest món màgic i curull de riques creences, l'accent recau sempre en l'ara i aquí, millor portar flors als vius mentre hi són que no pas als morts, que ja no hi són; millor preocupar-se pels altres quan hi són, i no quan ja han desaparegut. Completo tot això amb una poesia de Màrius Torres, que diu així: "Això és la joia „ser un ocell, creuar un cel on la tempesta deixà una pau intensa„. I això és la mort „tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença„".
