Barcelona visqué fa 110 anys la Setmana Tràgica. Del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909, els ciutadans més desafavorits de la ciutat sortiren al carrer, cremaren uns 80 convents, escoles religioses i esglésies i lliuraren batalla contra la Guàrdia Civil i l’Exèrcit. L’espurna que encengué el foc fou la decisió d’enviar reservistes a la guerra del Marroc. Eren homes que ja havien fet el servei militar i que tenien família i fills. Anaven a una mort probable per defensar els interessos miners i ferroviaris de la burgesia catalana i espanyola.

Els revoltats atacaren els temples en considerar que l’Església defensava els drets dels rics i predicava la resignació dels pobres. Després dels aldarulls, es dictaren 17 de penes de mort i se’n executaren cinc. Centenars de persones foren condemnades a penes de presó o desterrament.

Els incidents de la Setmana Tràgica eren hereus dels atemptats anarquistes ocorreguts entre 1884 i 1900. Devers 60 artefactes explosius deixaren 38 morts. El més tràgic de tots fou el conegut com la bomba del Liceu, que matà una vintena de persones.

La violència desfermada a Barcelona després de la sentència del Suprem contra els acusats pel procés independentista té arrels en la tradició anarquista de Catalunya. L’anarquisme d’avui són els antisistema. Basta veure les imatges de les detencions dels darrers dies per entendre que aquells que surten al carrer per cremar cotxes i contenidors, de moment se salven els edificis religiosos, són més antisistema que no pas independentistes tradicionals. Actuarien amb idèntica violència contra una reunió del G8 o del Fons Monetari Internacional.

A més, desperten els pitjors instints d’altres antisistema: els de senyera preconstitucional i braç enlairat. El xoc d’extremistes és un gran risc que pot engegar una espiral que, coneguda en altres indrets i èpoques, no cal descriure.

L’actitud d’algunes autoritats és el que caracteritza els aldarulls de la Barcelona del segle XXI o els que es produeixen a les ciutats que són seu de les grans cimeres del poder mundial. Joaquim Torra ha estat, si més no per passivitat, un president de la Generalitat que ha animat els violents. La seva negativa a condemnar-los al manco tres vegades i després fer-ho amb la boca petita és absolutament intolerable en un càrrec del seu nivell.

Els fets de la Setmana Tràgica són el teló de fons de la novel·la El pintor d’ànimes d’Ildefonso Falcones, català, advocat i no precisament independentista. Quasi al final de l’obra explica com foren els processos judicials posteriors a la violència: “Dues maneres distintes de fer justícia enfrontades: la de Madrid a través de l’Exèrcit, dura, implacable, sense misericòrdia; la dels tribunals de la ciutat, comprensiva, flexible, clement”.

La sentència que condemna a cent anys de presó als acusats del procés és discutible, com totes les resolucions judicials. Les manifestacions són lícites en un país democràtic. Allò intolerable és que qui hauria de donar llum doni fum. I això val per aquells que des de Catalunya veuen amb simpatia els violents, però també pels que des de Madrid sobreactuen perquè estam en campanya electoral i demanen des de l’aplicació immediata de l’article 155 -obliden els límits marcats pel Constitucional- fins a la declaració de l’estat de setge.

Una nota local en el marc del problema que des de fa anys domina la política estatal. Sorprèn la manca d’una posició pròpia de Més pel que fa a la qüestió catalana. El seu seguidisme de Junts per Catalunya, hereus de la molt burgesa Convergència i Unió, suposa que el partit nacionalista renuncia a ser una alternativa de govern a les Illes i decideix continuar en una posició residual de la política local.