Paciència i serenitat és el que necessitarem fins a l’11 de novembre pròxim. I dic açò perquè ja han començat a vendre’ns fum des de les diferents organitzacions polítiques. Algunes d’aquestes propostes fan més fàstic que altres, com sempre, però si no són capaços de ficar-se d’acord, poc avançarem. Analitzen alguns aspectes. Amb el primer que entropessem és en un aspecte fonamental: els candidats. Tret de la incorporació de Íñigo Errejón, són els mateixos que es van presentar l’abril passat. I ja coneguem el resultat.
Un altre aspecte que cal analitzar és que els cinc candidats són homes. Sí, sí, ja sé que els números dos són dones, però estem amb el mateix de sempre. I no ho vull pensar però, potser eixos mateixos candidats, embriagats de testosterona, en realitat pensen que una dona no seria una bona candidata a presidir el Consell de Ministres? Insistisc en què no ho vull pensar, però ahí esta el dubte. I no és un dubte irreal, perquè recorde fa uns anys, no massa, on es dirimia la direcció d’una organització d’esquerres a la que es va presentar una dona a ser la màxima responsable en fases inicials del procés i un “senyor companyero” li va aconsellar que deixara la carrera per ser la lideresa de l’organització perquè, i cite paraules textuals, “esta organización todavía no está preparada para ser dirigida por una mujer”. Com es pot veure el dubte que tinc està ben fonamentat.
En tercer lloc i, tot i que encara no ens han presentat del tot els programes electorals, hi ha una cosa que em crida l’atenció, el llenguatge. Quasi tots els partits estan fent servir expressions bèl·liques. Parlen de pàtria, banderes, constitucionalisme, etc., i se’ls oblida parlar dels problemes de la gent. Problemes com la precarietat laboral, la sobrecàrrega de les tasques de cura de persones que recau majoritàriament en les dones per la manca de serveis públics que alleugeren aquestes càrregues, la necessitat de regular millor la situació de les famílies monomarentals que són al voltant del 80% de les anomenades monoparentals, o de les famílies nombroses.
La pobresa infantil que enfonsa el futur de tantes criatures. On està el llenguatge per a parlar de tots aquests (i molts més) problemes de la gent del carrer? On s’han quedat paraules com tendresa, bondat, honestedat, lleialtat, repartiment de la riquesa de forma equitativa i justa? La veritat, no ho sé. No sé on s’han quedat. Com tampoc sé on ha quedat la calidesa humana a l’hora de fer polítiques de tota mena.
Segurament soc una utòpica romàntica per pensar que les coses és poden fer d’altra manera, però continue pensant que sí que és poden fer. Com també seguisc pensant que només des del coneixement de la realitat i no només des dels despatxos es poden trobar solucions als problemes reals de les persones. Jo, com sempre, aniré a votar. I, a més, votaré el que he votat sempre. El mateix que vaig votar a l’abril. Però fins que aplegue aquest moment reconec que ens caldrà paciència i serenitat d’ànims per escoltar als cinc homes que aspiren aplegar a la presidència del Govern de l’Estat espanyol. Però paciència i serenitat no vol dir resignació, que ningú s’equivoque.
