El passat 9 d'octubre ens va deixar Miquel Riera, conegut en el món del muntanyisme com a Miguelín, deixant un buit enorme en el món de l'escalada i dins els nostres cors. Definir-lo sempre va ser difícil: únic, irreverent, alegre, compromès... Però segurament destacaria la vitalitat que irradiava. Sempre tenia alguna curolla en marxa, no sabia estar quiet. I no tan sols s'embarcava amb projectes de tot pelatge, sinó que a més a més ho feia amb una energia que contagiava a tot el que l'envoltava.
Mai no va tenir res fàcil. Ni tan sols la seva infantesa. "A los dieciocho años me fui de casa y no volví", me deia una setmana abans de la seva mort. Començava d'aquesta manera un periple per la vida plena d'esculls, capaç de minar la moral del més íntegre. Però res li va fer perdre la seva empenta, ni tan sols una greu pneumònia que quasi li costa la vida, patida durant unes maniobres quan feia el servei militar.
La seva vida sempre va ser l'escalada en roca. Allà trobà l'espai per realitzar-se. Sempre amb alegria i empenta es va anà fent un nom, ja a finals de la dècada dels setanta, a dins d'un món que semblava reservat a un reduït i exclusiu cercle d'escaladors. Després de l'escalada clàssica va arribar el boom de l'escalada esportiva, on el nostre protagonista va poder desenvolupar les seves habilitats més enllà de la verticalitat. Record quan, en una entrevista que li feren a la televisió autonòmica, allà pels vuitanta, a la zona d'Alaró, a la pregunta de perquè practicava escalada esportiva ell va respondre: "A mí lo que me gusta es la escalada como deporte. Eso de pasar frío y morirte en la montaña no me interesa". Una resposta a l'estil Miquel.
Però la revolució a dins de la seva agitada vida va arribar amb el psicobloc: l'escalada sense corda a la vorera de la mar. Curiosament ha passat a la història com a l'inventor de l'especialitat, quan ell em confessava: "Yo no inventé el psicobloc. Le puse nombre. El psicoblog se practicaba en Mallorca desde hacía mucho tiempo". I així li explicava a tothom que li demanava, però el cas és que el seu nom anirà lligat per sempre a aquesta modalitat esportiva.
El darrer pic que el vaig veure, després de molt de temps sense fer-ho, el vaig trobar al llit amb un aparell que li donava oxigen per poder respirar. Havia perdut molt de pes, però la seva vitalitat es mantenia intacte. Malgrat les dificultats, va estar a prop de dues hores sense deixar de parlar animadament. Recordàrem el dia en que, ell i jo, anàrem a muntar un rocòdrom a un camp de futbol (avui desaparegut) en una de les seves curolles. Amb el material que hi havia, allò no s'aguantava de per enlloc i amenaçava a caure en qualsevol moment, però ell seguia enfilat perquè allò havia de funcionar al dia següent. El vaig avisar que d'un moment a l'altra s'estamparia a terra i ell contestà: "Prefiero acabar en Son Dureta que en la cárcel".
A la paret hi tenia una fotografia que li vaig fer fa anys per la cala de Deià, en una altra de les seves curolles. El sol ja no hi era, però ell, fort i no et moguis volia la foto. Al final aconseguírem, entre la seva parella Aina i jo, unes imatges que van ser portada de la prestigiosa revista de muntanya Desnivel. La seva iniciativa, un cop més, havia triomfat.
Podríem vessar rius de tinta recordant èxits i anècdotes de Miquel Riera. Però tot quedaria curt parlant d'una persona de la seva projecció. DEP.
* Expresident de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada (FBME)
