L’esperit del PP ha posseït el govern de Francina Armengol. El servilisme cap als hotelers ja no es dissimula i el futur de la indústria turística sembla haver-se convertit en la seva única preocupació. Com si no fos capaç d’assumir l’oportunitat històrica que els ciutadans li acaben de donar i al més pur estil dels executius conservadors que succeïren els dos anteriors pactes de progrés, el Govern de les Elits ha començat a descanviar el “Canvi” del Govern de la Gent.
Aquest estiu la indústria hotelera i la seva infanteria mediàtica reclamaren a l’executiu que retiràs les restes de posidònia de les platges per tal que els seus clients poguessin gaudir de les mateixes estampes irreals que exhibeixen als seus catàlegs publicitaris. El conseller de Medi Ambient (Més) s’hi negà en rodó, però la direcció general d’Emergències (PSIB) es va treure de la màniga un informe segons el qual l’alga posava en perill la integritat dels banyistes. És a dir, el mateix govern que un any abans havia assegurat que l’home era un perill per a la posidònia i que, justament per això, calia protegir-la, afirma ara que la posidònia s’ha convertit en un perill per a l’home.
Les excavadores acabaren damunt la platja i, segons denunciaren el GOB i Terraferida, retiraren alga humida, malgrat el decret ho prohibeixi expressament. Si aquella il·legalitat l’hagués comesa un govern del PP, el PSIB, UP i Més haurien posat immediatament el crit al cel i haurien partit corrents cap a estampar camisetes amb algun lema ocurrent. Però, és clar, hi ha governs… i governs. El cas és que la crisi oberta la setmana passada entre Més i els seus dos socis no es pot explicar sense l’informe que el PSIB va redactar a traïció per fer tombar el coll al conseller de Medi Ambient. La venjança és un plat que es serveix fred.
Les reaccions del tripartit a la fallida de Thomas Cook són dignes de la dita “qui no està avesat a anar a missa davant el portal s’agenolla”. I és que sembla que la necessitat d’agradar als hotelers és tan intensa que, en lloc d’una bona imitació del PP, al Govern li ha sortit una sobreactuada caricatura. Pretendre retornar un impost a qui només s’ha encarregat de cobrar-lo i no a qui l’ha pagat, no era tan sols un bunyol jurídicament insostenible, sinó també un greuge cap a la resta d’empreses i de ciutadans que mai no han rebut el mateix tracte de favor per molt precària que hagi estat la seva situació. Amb tot, el més greu és que, d’ara endavant, el govern no tendrà cap argument per defensar el seu Impost del Turisme Sostenible quan l’oposició i el sector turístic en demanin la suspensió. Perquè, si la fallida d’un touroperador ha estat suficient per a bonificar-lo, com es podran negar a ampliar la mesura quan una baixada del nombre total de visitants afecti el conjunt del sector?
El govern Armengol ha volgut esser més “pepista” que el PP, però ha comès l’error de pensar que els seus votants tenen la seva mateixa manca de memòria. L’any 2003, quan Jaume Matas derogà l’ecotaxa, els hotelers devien més de cinquanta milions d’euros que ja havien cobrat als seus clients però que es negaven a pagar a l’Administració. Deu anys més tard, i després de nombrosos intents d’apropiar-se d’aquells doblers públics a través de contenciosos administratius, el deute encara no s’havia satisfet íntegrament. Amb aquests antecedents, que el PSIB i Podem hagin defensat fins al darrer minut la necessitat de regalar l’ecotaxa a un sector tan manifestament descarat, o bé delata una inquietant pulsió suïcida, o bé confirma que el Govern de la Gent ja s’ha convertit definitivament en el Govern de les Elits.
El passat dia 14 de juny, en motiu de la “Gala del empresario” de Caeb, Carmen Planas va pronunciar davant Francina Armengol i Iago Negueruela un discurs farcit de retrets i advertències cap al nou govern. Segons ella mateixa va explicar, les seves reflexions s’inspiraven en el llibre Why Nations Fail, dels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson. El que, en canvi, va obviar en tot moment és que aquests dos economistes encunyaren en aquell mateix llibre el concepte “d’elit extractiva” com una de les principals causes de fracàs dels països. Les elits extractives són minories que s’apropien de manera sistemàtica del recursos d’una majoria en un procés que la pròpia societat facilita a través de polítiques i legislacions favorables. Per descomptat, qualsevol semblança entre la indústria hotelera mallorquina i les elits extractives és pura coincidència, però el fet incontrovertible és que, als pocs dies, la presidenta Armengol nomenà conseller de turisme al candidat que la Caeb i els hotelers desitjaven i que, durant els mesos següents, el seu govern ha convertit en paper banyat dues de les normes de protecció ecològica que més els molestaven. Així s’escriu la història de Mallorca, així la d’una progressia grandiloqüent en el discurs però pusil·lànime en l’acció.
