Ara que estem pendents de saber la data en la qual, finalment, el dictador feixista sortirà del seu mausoleu, tal vegada és un bon moment per revisar quins haurien de ser els objectius principals per a les polítiques de Memòria Democràtica.

Indubtablement, que Franco surti de Cuelgamuros no és poca cosa, però crec que ho hem d’ubicar en el lloc que li correspon a una hipotètica llista de prioritats. Al mateix lloc hi ha altres feines a fer, com treure el cós del fundador de la falange, José Antonio Primo de Rivera, i, més important encara, les restes de milers de republicans traslladats fins allà sense permís de les famílies. Si el que es vol és que el Valle de los Caídos deixi de ser un monument d’exaltació, com a mínim cal buidar-lo de contingut i evitar que sigui un lloc de peregrinació de nostàlgics del règim feixista.

Però encara queda molt perquè la Memòria es pugui considerar honorada. Quasi 150.000 persones desaparegudes romanen encara sense sepultura digna, i aquesta hauria de ser una tasca prioritària de qualsevol govern democràtic. És una vergonya que quasi 45 anys després de la mort del dictador encara estam així. Em pareix una clara mostra de què el pacte de la transició treia de l’equació qualsevol forma de reparació per a les víctimes de la brutalitat feixista, i és un objectiu primordial recuperar, dignificar i identificar aquestes restes, allà on siguin, i costi el que costi.

Milers de sentències il·legals varen ser dictades entre 1936 i 1975, que desembocaren en penes de mort, de presó, treballs forçats o expropiacions. Aquestes sentències vergonyoses continuen vigents a hores d’ara, i tracen una línia ininterrompuda de continuïtat entre la tortuosa i malaltissa justícia franquista, i l’actual judicatura. L’anul·lació per part de l’estat d’aquestes sentències, i el retorn dels béns requisats a les famílies i entitats hauria de ser prioritari.

Darrerament hem viscut alguns incidents relacionats amb l’exaltació del règim franquista, i l’himne falangista ha sonat i ha estat recitat fins i tot en seu parlamentària, per a vergonya de tota persona demòcrata. És necessari que l’apologia del feixisme i del franquisme sigui declarada il·legal. Seria exagerat? No. Si ho comprovem, veurem que a països com Alemanya, Àustria, Itàlia o França aquestes exaltacions i homenatges estan penats amb multes i presó. Per què aquí no? Perquè en aquest país els enemics del feixisme no varen tenir l’oportunitat de fer net amb aquestes ideologies totalitàries, que ens varen governar 40 anys. El franquisme sociològic impregna encara, en major o menor mesura, partits polítics, exèrcit, judicatura i policies. Ja és ben hora de fer aquesta neteja, per motius d’higiene democràtica.