Die Stadtluft macht frei (l'aire de la ciutat ens fa lliures). L'antiga dita alemanya, datada a partir del segle XI, referenciava el procés de reversió del feudalisme medieval on les ciutats començaren a guanyar cada vegada més protagonisme gràcies als seus estatus que les diferenciaven del poder opressor dels senyors feudals. Un canvi de sistema anunciat per una frase de poderosa expressió èpica.
Qui li hauria dit a la Humanitat que deu segles després, en ple s. XXI, l'aire de les ciutats no sols ens faria esclaus de determinades situacions sinó que, a més, ens arribaria a matar. Ho testimonia un de tants informes científics sobre la salut de l'aire que respiram: l'European Heart Journal que especifica que a Europa cada any moren almenys 800.000 persones per causa de la contaminació.
Fa uns dies ens arribava la notícia de Yakarta. Dissenyada inicialment en el segle XVII pels holandesos, s'havia previst amb un dimensionament que permetia allotjar-hi còmodament unes cinc-centes mil persones. Actualment ens trobam una urbs que acull a un total de deu milions de persones que esdevenen trenta si comptabilitzam també la seva àrea metropolitana. Tot plegat ha obligat a les autoritats locals a cercar la ubicació per una nova ciutat: la contaminació ha fet que l'aire que respiren els seus habitants hagi esdevengut gairebé tòxic i l'enfonsament dels seus fonaments, afegit al creixement del nivell de la mar, obliguen a cercar una nova ubicació. Per moure a, recordem-ho, prop de deu milions de persones.
El fenomen no és nou ni tampoc localitzat a l'extrem Orient. És una realitat viva a totes les grans ciutats i a les conurbacions que s'estenen més enllà dels confins dels seus termes municipals i que s'escapen també a un control únic tot requerint instruments de governança que permetin gestionar-les de manera coordinada entre les administracions competents. Les ciutats, nucli arcaic de les nostres democràcies modernes, refugi de llibertats durant segles, origen d'idees i creació per excel·lència, tornen a requerir decisions d'Estat per resoldre els seus problemes troncals.
La qualitat de l'aire que respiram, minvada per les emissions contaminants a l'atmosfera, és quelcom sobre el qual venen advertint els experts fa anys. Sovint, la seva veu s'ha vist ofegada per aquells governants que no ho consideraven un assumpte rellevant per incloure a la seva agenda. A aquesta errada s'hi han embarcat els que practiquen el negacionisme i que ridiculitzen qualsevol evidència científica que posi en risc la seva cursa vers el benefici propi a curt termini.
Malauradament tots aquests científics han estat ignorats sistemàticament malgrat el prestigi que els empara. Bastaria fer un recorregut a les publicacions emeses pel Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic per fer-nos una idea del que consider que és una doble tragèdia: la realitat de l'escalfament global que és innegable i el menyspreu històric que s'ha tengut a aquestes conclusions.
Just ara fa un any, la jove activista Greta Thunberg inicià una contundent campanya, de les que sols pot iniciar una persona en solitari i acaben arrossegant a milions. Els ingredients, molt senzills: una pancarta i la fortalesa de plantar-se cada divendres davant el Parlament suec per reclamar una obvietat: un canvi de rumb en les polítiques medi ambientals.
Aparentment, sembla que Thunberg ha aconseguit el que no havien assolit organitzacions ecologistes durant dècades de lluita. Dic aparentment perquè estam també davant un fenomen mediàtic, però en tot cas efectiu perquè ha servit de ressort perquè milers de joves d'arreu del món secundin les accions de l'escolar sueca alhora que ha posat en un greu compromís a moltíssims dirigents polítics.
El full de ruta és evident: cal revertir les polítiques impulsades fins ara que han provocat el que suposarà el fracàs de la nostra civilització si no hi posam remei. Cal reduir dràsticament la crema de combustibles fòssils; hem de posar fre a la desforestació incontrolada que pateix el planeta en múltiples racons; hem d'apostar ja per mitjans de transport col·lectius i no contaminants; les indústries químiques i petrolieres han de contenir les seves emissions alhora que la gestió dels residus s'ha de reenfocar completament i evitar al màxim, ja d'entrada, la seva emissió.
Aquí tots en som responsables, però és més que evident que uns més que els altres. El dit dels milers de joves que es manifesten setmanalment en els nostres carrers i places no apunta en horitzontal, apunta en vertical, cap a dalt, cap a les cúpules de govern dels països, regions i ciutats. Els polítics som els responsables d'aquest canvi i és també nostra la responsabilitat de reinvertir les prioritats fins ara enfocades en un creixement desenfrenat per posar seny a la situació i lluitar per revertir l'actual emergència climàtica. Sembla bàsic però en depèn la nostra supervivència.
