El concepte de cultura política té moltes definicions, alguns autors ho han definit com els recursos que s'utilitzen per donar un significat a les situacions polítiques i establir, així, unes guies d'actuació. Seria un ampli conjunt de significats compartits dins de la comunitat i del seu funcionament com a sistema polític, els recursos que hom utilitza per pensar, reflexionar, decidir sobre tot allò que afecta a la política. La cultura política, en definitiva, es basa en valors i actituds compartits (això és clau) en el si d'una societat, que orienten el sistema polític.

Després de 40 anys d'existència de les Comunitats Autònomes, que avui en dia representen la realitat plural d'Espanya, podem afirmar que han aparegut el que es pot definir com a cultures polítiques pròpies dels territoris, a alguns d'aquests.

Podríem dir que a part d'una cultura política espanyola, existeixen cultures polítiques diferenciades a nivell territorial, que tenen la seva expressió en l'existència de forces polítiques regionalistes, autonomistes, nacionalistes o independentistes, una cultura política que es tradueix en un comportament electoral i un sistema de partits diferent de la resta de l'estat. Un distint mapa electoral, fruit d'una cultura política pròpia, ha creat singulars dinàmiques polítiques territorials pròpies. I és aquí on podem observar com la cultura política del pacte, fa que aquests acords multipartidistes siguin àmpliament acceptats per la societat, i entrin dins un espai de normalitat dins dels valors i comportaments compartits pel conjunt de la societat a bona part de les Comunitats Autònomes, que fa temps que conviuen amb els pactes.

En 40 anys les Comunitats Autònomes acumulen un gran bagatge d'experiència política de la que el sistema polític estatal en podria extreure lliçons, o solucions, a un escenari que els darrers anys ha evolucionat del bipartidisme imperfecte cap a una realitat multipartidista.

Però un té la impressió que la "intel·liguèntsia" del centre no és permeable a l'experiència i coneixement polític que pot aportar la "perifèria", ni la dirigència social, política o econòmica, ni els mitjans de comunicació. Si fos així, podriem explicar-los la importància de la confiança, prèvia a la col·laboració dins un govern, que és possible influir, marcar la direcció política des del Parlament, que renunciar per un objectiu polític superior sempre ha estat la clau per complir amb allò que la ciutadania espera de nosaltres.

El federalisme del segle XIX pensava que per garantir les llibertats, a més de la divisió de poders, s'havia de compensar el poder central amb poders territorials forts, un contrapès a tendències autoritàries, segons Pi i Margall, aquests poders són les Comunitats Autònomes després del procés descentralitzador autonòmic, però a més hi podriem afegir que els territoris garanteixen a la federació també un bagatge polític, que si es sap aprofitar, tendrà efectes molt positius en les dinàmiques polítiques estatals.