Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La política com empresa

Voldria destacar alguns trets de l'exercici contemporani de la política, contraposant-lo al de la política tradicional. Es tracta d'una simplificació per tal de posar de manifest el contrast. Molts, que es fiquen en política per millorar les coses, no s'hi podran identificar, ja d'entrada els deman disculpes.

Començant pel que ara s'anomenen els equips, cal destacar que avui la política és un ofici exercit per gent jove, a diferència de la política tradicional, que era cosa dels ancians. Només aquesta observació ens obre tot un bon grapat de característiques ben diferents.

L'ancià era valorat per la saviesa i el seny, la prudència. L'ancià era considerat com aquell que ja ha fet la seva vida, que ja no té interessos personals, perquè ja ha fet la seva carrera, no té res a perdre ni a guanyar, de manera que es pot fer seus els interessos de la ciutat. El seu art de governar consistia en dirigir la ciutat o el poble, cercant el bé i el benestar i en concret mirant de superar l'etern enemic que és la divisió. En aquesta tasca de direcció se servia de la prudència i de la memòria, per tal de mantenir les tradicions i els costums. Però per a la direcció de la ciutat el mitjà més important era la retòrica, destinada a persuadir i així poder orientar la comunitat. Tan unida estava la política amb la retòrica, que els millors oradors que conservam de l'antiguitat són polítics: Demòstenes d'Atenes, Ciceró de Roma, etc.

Tan estreta és la relació entre política i retòrica, que Aristòtil a l'hora d'explicar que l'home és ser polític (animal cívic) ho fa explicant que és l'animal que té llenguatge, paraula, i no tan sols veu, perquè la veu només pot expressar l'agradable o desagradable, mentre que la paraula pot expressar valoracions morals, sobre les quals es basa la ciutat.

La mateixa afinitat entre paraula i raó (logos) ja mostren el caràcter raonable de la retòrica, sense que això signifiqui oblidar els sentiments; basti recordar que a la Retòrica d'Aristòtil és on s'hi troba la seva teoria dels sentiments. La retòrica es proposava convèncer, persuadir, com la manera de crear comunitat, la qual consisteix en compartir les valoracions morals; aquestes porten orientacions per a l'acció, que, pel fet de ser comuns, fan possible la cooperació. En aquest sentit la retòrica crea democràcia, es dirigeix al poble i cerca la seva concòrdia i cooperació.

El sentit democràtic de la retòrica ho fan palès alguns fets ben significatius. En efecte, conta Xenofont que lo primer que prohibiren els Trenta Tirans quan agafaren el poder a Atenes, tot just finalitzada la Guerra del Peloponesi (403 a. J. C.), fou l'ensenyança de la Retòrica. De manera semblant, Suetoni refereix que quan la Retòrica, trasplantada de Grècia a Roma en el segle I aC., veient en ella un clar i perillós símptoma del progrés democràtic, l'aristocràcia senatorial romana va intentar silenciar els mestres d'oratòria.

Actualment els que porten la política són gent jove, més àgils en afrontar les qüestions, que són sempre més nombroses i tècniques i es presenten amb urgència, a un ritme estressant. En aquest context el polítics no destaquen per ser savis, sinó gestors, tècnics, versàtils per atendre moltes qüestions de caràcter organitzatiu i fer-ho amb rapidesa. La seva feina és administrar i la seva eina més important la calculadora. No de bades la llei més important de tot l'any és la dels pressuposts. Han d'administrar els recursos econòmics, però també els recursos humans, els drets i les demandes socials, els problemes que sorgeixen dia a dia, per tal d'obtenir el favor del poble, adeptes i en darrer terme vots favorables a les properes eleccions.

Aquesta és l'altra gran diferència. En lloc de la retòrica aquí funciona el màrqueting. A aquesta tasca oficialment s'hi dediquen de manera exclusiva dues setmanes abans de les eleccions, que de fet s'amplien alguns mesos més, que s'anomenen precampanya, i en el fons tota la legislatura no deixa mai de tenir la dimensió i els tons de propaganda. Quan hi ha un cert descontent amb la política, es diuen que no han sabut comunicar el bé que fan per al poble i que, per tant, han de potenciar la comunicació. Mai diran 'ens hem equivocat'.

La comunicació en el mode de màrqueting no té res a veure amb la paraula, sinó amb l'impacte, res amb la persuasió, sinó amb la seducció, res amb la il·lustració, sinó amb l'enlluernament. No es parla al cap, no hi ha argumentacions o raonaments, sinó eslògans, frases fetes colpidores i algunes imatges, intentant d'aprofitar els llocs febles del psiquisme humà per tal d'entrar per la porta de darrera, casi sense que se n'enteri l'amo de la casa.

Aquí també funciona la calculadora, mirant de prim compte les estadístiques per tal de prendre nota de com es comporta la clientela i d'analitzar els moviments socials i les noves demandes. Sobre les estadístiques es fan els programes polítics. És la demanda que s'imposa en el mercat de l'empresa anomenada política, que té com a consells de direcció els comitès del partit que gestionen el que és el cor del sistema: la maquinària electoral.

Compartir el artículo

stats