Día del Periodista 50% DTO. Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Estat d'indefensió

Quan un ciutadà li falla a l'Estat, l'Estat és implacable. Quan és l'Estat qui li falla a una ciutadana, com en el cas de Lucia Patrascu, la contundència hauria de ser la mateixa

Segons informava aquest diari diumenge de la setmana passada, el fiscal de la causa penal oberta contra quatre guàrdies civils de Pollença per no haver atès i protegit degudament a Lucia Patrascu n'ha sol·licitat l'arxivament. Aquesta decisió pot suposar el tancament definitiu d'un dels casos de negligència policial més greus dels darrers anys. Patrascu, que havia acudit al quarter a denunciar el seu marit, Ioan Ciotau, va ser atesa per un total de quatre agents diferents que l'atengueren de dret en dret al mateix portal del quarter, sense ni tan sols fer-la passar a un despatx. Cap dels quatre va considerar tampoc necessari deixar constància per escrit de la denúncia perquè, segons ells mateixos declararen, van considerar que Patrascu no es mostrava especialment nerviosa. Quatre hores més tard, el seu marit l'assassinava a ganivetades al balcó de ca seva. Sobren les paraules.

La burocràcia és un invent dels Estats que, en teoria, té la funció d'evitar la discrecionalitat dels poders públics en l'exercici de les seves funcions. A la pràctica, és el major sistema d'elusió i dissolució de responsabilitats que mai s'ha inventat. En el cas de Lucia Patrascu, però, l'Estat ni tan sols tenia una teranyina burocràtica on aferrar-se. Sense haver fet passar a la denunciant d'un departament a l'altre, sense ni tan sols haver emplenat un simple formulari, la manca de professionalitat dels quatre agents va quedar al descobert amb tota la seva cruesa. Senzillament van decidir, en base a una percepció totalment subjectiva, que aquella dona que estava a punt de ser assassinada estava mentint o, com a mínim, exagerant.

En situacions com aquesta en què l'Estat perd el seu escut burocràtic, és quan entra en acció la justícia. El fiscal ha defensat amb tot tipus de disquisicions jurídiques la professionalitat i, sobretot, la bona fe dels agents. L'argumentació -probablement impecable des d'un punt de vista jurídic- tanmateix no pot justificar que a Patrascu se li negués un dret tan bàsic com el de registrar per escrit la seva denúncia, mentre es registren a diari tot tipus de denúncies banals. Quan un ciutadà li falla a l'Estat, l'Estat és implacable. Quan és l'Estat qui li falla a una ciutadana, com en aquest cas, la contundència hauria de ser la mateixa.

En un hospital, que quatre metges es posin d'acord en un mateix diagnòstic és una garantia de superviència. En canvi, l'acord entre els quatre guàrdies civils del quarter de Pollença va ser una sentència de mort per a Lucia Patrascu. El resultat tràgic del seu mal diagnòstic no admet ni relats indulgents ni justificacions evasives. Que quatre homes es posessin d'acord a l'hora de valorar el nivell de nerviosisme d'una víctima de violència masclista no certifica la validesa de les seves percepcions, sinó la validesa del seu masclisme. A Espanya, sembla que tota dona és mentidera o exagerada mentre la seva cara xapada o els seus genitals esqueixats no demostrin el contrari. Què hauria passat, però, si a Lucia Patrascu l'haguessin atesa dones en lloc d'homes? Haurien arribat a les mateixes conclusions?

En una altra situació, la greu negligència que va deixar a aquesta dona a mercè del seu assassí hauria omplit portades de diari i programes de televisió durant mesos. Imaginem només per un moment que la denúncia hagués estat per amenaces d'algun grup terrorista i que, després que els agents no donessin credibilitat a la denúncia, la denunciant hagués patit un atemptat mortal. Quin fiscal s'hauria atrevit fer orfebreria jurídica per a exonerar aquells agents? Quantes hores s'hauria torbat l'oposició en sol·licitar una comissió d'investigació o en demanar la dimissió del ministre d'Interior? Quina teoria de la conspiració haurien inventat alguns mitjans per tal d'atribuir aquella negligència a la convivència entre govern i terroristes?

L'Estat espanyol ha demostrat que només es pren seriosament allò que pugui ser considerat rebel·lió o terrorisme. En només setze anys, el masclisme ha provocat més morts que ETA en quaranta. La comparació no és banal, sinó una autèntica tragèdia. Per què no han respost les institucions públiques amb igual contundència a ambdues violències? Per què a les víctimes del masclisme no se'ls ha prestat mai la mateixa atenció que a les víctimes del terrorisme? Per què es varen aïllar -i fins i tot il·legalitzar- els partits que es negaven a condemnar ETA i avui, en canvi, es tolera que alguns partits posin en dubte la gravetat del terrorisme masclista? Perquè ho tenguin clar per sempre més Vox i els seus amics, la denúncia de Lucia Patrascu era una denúncia vertadera que la Guàrdia Civil va convertir en falsa. A banda d'exonerar els responsables d'aquella negligència, què fa comptes fer l'Estat perquè una mort com aquella no es torni a produir mai? Tant de bo la indefensió en què es trobà Lucia Patrascu li hagi servit a l'Estat per aprendre a defensar les Patrascu del futur. El temps ho dirà.

Compartir el artículo

stats