Del govern dels jutges se'n pot parlar des d'una doble perspectiva. La primera farà referència a com s'organitza el poder judicial „uns dels tres poders formals de l'estat„, és a dir, com i perquè pren les decisions orgàniques que pren (ben demostratives, per cert, d'una inacceptable autarquia). És allò que s'ha convingut a anomenar l'autogovern o l'autoorganització judicial. És allò de decidir qui puja i qui no puja un esglaó en l'escala, qui accedeix al paradís dels elegits, quina sanció imposarem a qui s'ha desviat del bon camí, i, al cap i a la fi, aquestes coses internes que, amb tota obvietat, transcendeixen „i molt„ l'àmbit intern. La segona perspectiva „tractada menys que la primera„ ateny el món de la realitat material. Es refereix, no ja a com es governen els jutges entre si i per a si, sinó a com i perquè ens governen. Palpem la diferència.
La pregunta pertinent serà, per tant, perquè els jutges ens governen i perquè passa que ens governin quan no hauria de passar (aquest paper no els correspon). Potser que la ciutadania, amb el brogit de fons que no cessa, hagi perdut les referències o estigui en trànsit de perdre-les. Davant de qualsevol d'aquestes dues eventualitats, recordarem que els poders de l'Estat són tres, cadascun amb unes funcions assignades. En síntesi, el poder legislatiu „el Parlament„, legisla, és a dir, fa les lleis; el Govern, el poder executiu, dirigeix l'acció política i l'Administració de l'Estat, i el poder judicial resol els conflictes, és a dir, és el responsable d'administrar justícia. Anotem encara que aquesta és una separació de poders estrictament formal o teòrica: a la pràctica, els tres poders es concentren en una reduïda i viciosa elit que, des dels partits polítics, controla els governs, els parlaments i els nomenaments dels jutges que han de fer part de la cúpula judicial...Cercle tancat, doncs, i ben tancat.
[Però en cap cas hauríem de perdre de vista que qui mana darrere d'aquesta immensa tramoia que és un estat, qui realment mana, és un poder sense rostre i sense control que es diu poder econòmic, també anomenat poder financer, i també dit Mercat. Amb la inestimable complicitat de la gran burocràcia, un altre dels grans poders ocults]. Tanmateix, convé aclarir que aquesta jurisdicció exacerbada dels jutges per prendre decisions autònomes que afecten la vida de la ciutadania en conjunt i incideixen en l'àmbit de la política és predicable dels jutges que han estat beneïts pels déus „la benedicció escau„i tenen trona assignada en el Tribunal Suprem o en el Tribunal Constitucional. Perquè, com s'ha posat en relleu a bastament, existeixen, en efecte, dues classes de jutges: l'aristocràcia i els altres. I el poder, bé és cert que per delegació i/o a partir de sobreentesos ben fàcils de capir, l'exerceix l'aristocràcia per dues raons: en primer lloc, perquè són els que estan al capdamunt de tot, i en segon lloc, perquè se senten i són„de fet, ho són„ immunes.
Anem a pams i tractem d'esbrinar les causes que fan que els jutges ens governin. Allò que d'entrada provoca la incertitud davant la resolució de qualsevol controvèrsia són unes lleis escrites de forma pedestre que semblen redactades a posta per gent obsedida pel fet que ningú no les entengui. Si això és així, si les lleis „no totes, però sí la majoria de les que es fan servir més habitualment„ tenen una multiplicitat de lectures possibles, algunes del tot abstruses, ens hauríem de demanar els motius del fenomen. Ens hauríem de demanar si la raó és una recurrent ignorància o deixadesa, o si, més aviat, fer les lleis plurivalents, ambigües, confuses, contradictòries i mancades d'ordre i de lògica interna fa part de la mateixa estructura del sistema. O dit d'una altra manera, les lleis s'han de fer d'aquesta manera maldestra perquè així es garanteix la perpetuació de l'estat de coses actual.
Si fa no fa, doncs, les lleis s'han convertit en un enorme laberint del qual és impossible sortir perquè el manual d'instruccions l'escriu la cúpula judicial per a cada cas concret a conveniència. D'aquesta manera s'aconsegueix que, a l'hora de resoldre, els jutges puguin aplicar „i apliquin„ criteris arbitraris emparant-se precisament en l'obligació d' interpretar una llei a la qual podran fer les voltes que vulguin (i els jocs de mans dialèctics i els falsos raonaments són unes eines del tot freqüents: això també fa part del sistema). Els jutges triats pels déus, doncs, transformats en transmissors dels oracles. De manera que si el Tribunal Constitucional i/o el Tribunal Suprem afirmen que el sol surt per ponent, es produiran dos efectes simultanis: que el sol continuarà sortint per llevant la resta del temps „aquesta serà la veritat material„, però la veritat que comptarà, la formalment establerta, dirà que ho fa per ponent. Per tant, construir fal·làcies i mons d'artifici i, d'aquesta manera, incidir en el present i en el futur dels individus i de la col·lectivitat està perfectament a l'abast dels sacerdots de la llei.I és una facultat que, com veiem cada dia i veurem encara més en el futur, fan servir sense miraments.
Encara, emperò, una darrera reflexió. Per tenir una imatge més acurada de les conseqüències del funcionament descrit, al poder omnímode de la cúpula judicial agreguem-li un tarannà ideològic marcadament conservador „el qualificatiu és benèvol„ produït per l'endogàmia en el nomenament dels càrrecs i per la recíproca transmissió de favors, o promeses de prestar-los, amb l'executiu de torn (la reialesa aquí també hi és). En presència d'aquests antecedents, és del tot previsible, per exemple, la sentència del procés en contra dels independentistes catalans que el Tribunal Suprem farà pública en el mes d'octubre d'enguany. Ja hem dit adés que se senten immunes, que no tenen ningú que els pugui qüestionar, que ideològicament combreguen amb les posicions més extremadament intransigents i que fan part d'un poder totalitari „en el sentit que ho abraça i ho domina tot„ partidari a ulls tancats de reprimir la dissidència sense miraments i de servar la unitat d'Espanya davant de qualsevol contingència. Interrogar-se sobre què faran amb els drets humans i amb la concepció profunda de la democràcia, és una inútil pèrdua de temps.
