l'any 1967 el filòsof francès Guy Debord va publicar La societat de l'espectacle. Cinquanta-dos anys després, els seus diagnòstics han evolucionat fins a uns extrems tan aberrants que avui ja només allò que pot esser convertit en espectacle és considerat totalment real. El que queda fora del focus, de l'escena, del hashtag ha esdevingut una infrarealitat que afecta i interessa únicament aquells que la viuen. En poques ocasions aquest contrast entre realitat i infrarealitat s'havia mostrat d'una manera tan descarnada com durant la crisi de l'Open Arms.
Fa només unes setmanes, arribaren a les costes de Balears tot un seguit de pasteres els tripulants de les quals foren detinguts per la Guàrdia Civil a les poques hores de desembarcar. A les autoritats autonòmiques i a la societat civil la preocupació va semblar durar-los el mateix temps que invertiren en llegir el titular als diaris. Què distingia aquells migrants dels de l'Open Arms o dels de l'Ocean Viking? Només el petit error de càlcul d'haver arribat a les Balears pel seu propi peu, sense cap comunity manager que relatés el seu patiment en directe, sense cap fotògraf que retratés la seva por, sense periodistes que expliquessin els duríssims motius pels quals havien decidit jugar-se la vida. No eren més que vulgars migrants de pastera, carn d'una funció que acumula massa representacions i que ha deixat d'emocionar als espectadors.
Les operacions de vaixells com l'Open Arms, en canvi, sí que mereixen tota la nostra atenció. Perquè ens permeten viure el drama minut a minut, reproduir-lo a les xarxes socials, esgrimir-lo a favor dels nostres posicionaments ideològics o en contra dels de l'adversari. Perquè, a diferència dels migrants que durant tots els dies que va durar la crisi han seguit morint al mediterrani, dels que han estat rescatats amb discreció o dels que han desembarcat pel seu propi compte en territori europeu, els de l'Open Arms tenen el valor únic de ser la matèria primera d'un espectacle formidable. Un espectacle on, al mateix temps que uns viuen un simulacre de solidaritat que els permet exhibir la seva benevolència, els altres ationen el nacionalisme i la xenofòbia a base de pors i prejudicis. És així com els migrants rescatats són convertits en hostatges de dos relats oposats, en simples figurants d'una escenificació on els vertaders protagonistes seguim essent nosaltres, la nostra superioritat, el nostre eurocentrisme.
Mentre la UE mostrava novament preocupants símptomes de necrosi i Salvini guanyava milers de vots gràcies al conflicte que ell mateix havia provocat, va ser un fiscal qui va haver de posar punt i final a aquell lamentable numeret. La solució més senzilla era també la més digna, lògica i assenyada. Així era i així hauria d'haver estat des del principi. L'acarnissament en l'espectacle almenys ens va permetre constatar, una vegada més, la incapacitat de la UE davant la lesa humanitat de governants com Salvini. També la maquillada hipocresia d'un Pedro Sánchez que, en només un any, ha passat d'obrir els braços a l'Aquarius a rentar-se les mans amb l'Open Arms.
Les autoritats de Balears no desaprofitaren tampoc l'ocasió de fer un cameo en aquell curtmetratge grotesc. La presidenta Armengol va sortir a declarar que les illes estaven preparades per a rebre els migrants, tot i que els centres d'acollida de Mallorca estan tan saturats que a dia d'avui els sol·licitants d'asil han de ser derivats a hostals. Al seu torn, Fina Santiago va declarar a aquest diari que els acomodarien en poliesportius quan, en realitat, ja feia hores que havia acordat amb el bisbat la cessió d'una ala del Seminari Nou. És clar que un poliesportiu aportava una tensió dramàtica al relat que no hauria aportat haver de reconèixer que era l'església qui salvava la cara a un govern d'esquerres.
El súmmum de l'autobombo, però, va tenir lloc a l'endemà que l'operació fos cancel·lada. La presidenta i la consellera convocaren als mitjans al Consolat per congratular-se de com de bé havien organitzat la no acollida. A l'endemà, el regidor de Benestar Social de Palma, Antoni Noguera, va voler contribuir a la mascarada amb un article sobre dret internacional. De cop i volta, sembla que els nostres governants viuen més pendents de donar lliçons sobre competències alienes -la gestió del dret d'asil i refugi és una competència exclusivament estatal- que no d'aplicar el mateix barem d'excel·lència a les competències que sí els pertanyen com, per exemple, l'atenció als milers d'immigrants sense papers arribats en pastera i en avió. És clar que, tant els nostres polítics com els responsables de l'Open Arms saben que, en el món d'avui, per a fer real i visible una acció o un problema és necessari servir-se de l'espectacle. L'únic inconvenient és que la separació entre servir-se i viure de l'espectacle és tan subtil que massa vegades el xou acaba devorant la realitat que es pretén visibilitzar.
