Després de 18 dies sense resposta de cap estat membre, 107 persones a bord i amb casos mèdics a coberta; el Govern espanyol oferia a l'Open Arms desembarcar a Algeciras, a 950 milles de la seva posició. Hores després i davant la negativa de l'ONG, s'oferia el port de Palma. L'oferiment arribava tard i posava traves a la Justícia italiana en el seu intent de fer complir la legalitat vigent i de què el vaixell desembarqués a Lampedusa, desautoritzant de retruc a Matteo Salvini. Finalment però, l'Open Arms ha quedat incautat per la fiscalia italiana i les persones rescatades han pogut desembarcar al port italià.

Salvini és arrogant i treu pit de la seva batalla política de ports tancats. Presumeix de tenir la raó i la llei del seu costat, tot i que se la fa a mida i les darreres actuacions de la justícia italiana poden comprometre el seu futur. Quina diferència hi ha però entre la seva política en temes de cooperació i rescat de persones i la de Pedro Sánchez o la d'altres estats? Itàlia és l'exponent més clar de la violació dels tractats internacionals a la Mediterrània, tot i que no n'és l'únic. Malta, Grècia o l'Estat espanyol camuflen fins a cinc violacions de normes internacionals a les quals estan adherits.

En primer lloc, la del Dret Marítim, que estableix l'obligació de l'assistència a persones en perill a la mar i el deure de fomentar i mantenir un servei de cerca i salvament eficaç. Perquè el Conveni de Cerca i Rescat Marítim obliga als estats a comprometre's amb el capità de l'embarcació a conduir les persones rescatades a un lloc segur. I, com a trampa, els guardes europeus asseguren i consideren que Líbia és aquest lloc segur, però es tracta d'un estat fallit on es violen els drets més bàsics.

En segon lloc, també es vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans, perquè s'hi estableix, clarament, el dret d'asil de les persones perseguides als seus països. I, en aquest, sentit, la Unió Europea ni tan sols compleix amb les quotes d'acollida a les quals els seus socis es van comprometre i viola la prohibició del tancaments de fronteres i ports en aquests casos.

Els estats però també incompleixen la Convenció de Ginebra, que parla de l'Estatut del Refugiat, i prohibeix explícitament les devolucions o repatriacions de persones als territoris d'on han fugit perquè han vist perillar la seva vida o la seva llibertat.

Finalment, a més, els membres de la UE vulneren el dret d'asil i l'obligació de registrar totes les sol·licituds de protecció internacional que es presentin inclòs al Tractat de Lisboa (la Carta de Drets de la UE) des de la seva aprovació al 2009.

En resum, els estats i la UE es neguen a aplicar tot un conjunt d'obligacions vinculants per pròpia conveniència. Alguns, com la Itàlia de Salvini, fent bandera de la violació de drets humans. Però d'altres essent-ne còmplices per silenci, ambigüitat, passivitat i incompliment de la legalitat vigent.