La Unesco ha donat un any a Venècia perquè veti el turisme de creuers. En cas contrari la desposseirà del reconeixement de Patrimoni de la Humanitat. L'organisme depenent de l'ONU va prendre la decisió el passat mes de juny i el batle de Venècia, Luigi Brugnaro, davant la falta d'acord entre ajuntament i govern italià, ha sol·licitat que la ciutat sigui inclosa dins la "llista negra" de patrimoni amenaçat. El més sorprenent del cas és que el batle no ha recorregut a la Unesco per salvar la ciutat, sinó per salvar els creuers, amb l'esperança que una intermediació externa alteri la posició del govern italià, que ja ha plantejat la necessitat de prohibir-los completament. Brugnaro, en canvi, considera que l'ocupació que generen aquests tot inclòs dels oceans compensa, amb escreix, els perjudicis que causen.
Per sort, aquí no tenim cap dels inconvenients de Venècia. Per una banda, la proposta de sol·licitar que Palma fos declarada patrimoni de la humanitat que l'any 2014 feu Mateo Isern ha quedat en no res i, en conseqüència, ajuntament i govern poden seguir potenciant els creuers -mentre fan veure que els limiten- sense exposar-se a que la Unesco els deixi en evidència. Per l'altra, a diferència del que passa a Venècia, el Gobierno de España i l'Autoritat Portuària de Balears s'entenen a la perfecció, fins al punt que, com deia el vers de Llorenç Moyà, són "dos cors amb un sol desig i un únic batre"; a saber, invertir milions d'euros públics en ampliar el port de Palma per tal de poder rebre cada any més i més creuers. En aquest sentit, els articles que Lourdes Duran i Matías Vallés publicaren la setmana passada en aquest diari no poden ser més eloqüents. El govern autonòmic fa anys que actua amb el port de Palma de la mateixa manera que Aena ho ha fet amb l'aeroport. Sembla que, a la fi, s'esbuca el mite de la cogestió aeroportuària, segons el qual les Balears són incapaces de gestionar correctament la indústria turística perquè no en controlen la porta d'entrada. Si l'aeroport hagués estat gestionat pels successius governs autonòmics avui ja no tendríem aeroport, sinó aeroports.
L'únic element concomitant entre Palma i Venècia és el batle. José Hila va reiterar en vàries entrevistes que el missatge dels ciutadans sobre els creuers havia estat clar: al centre de la ciutat no havien guanyat els partits que pretenien limitar aquest tipus de turisme i, per tant, no hi havia necessitat de reduir una indústria que dona feina a molts ciutadans. Les declaracions, en efecte, les hauria pogut signar el batle prototípic del PP o Cs, però lamentam informar a aquests dos partits que hauran de cercar un altre candidat de cara a les properes eleccions. Fa poc més d'una setmana, Hila es va desdir de tot el que havia declarat i va afirmar davant Felip VI que ja no li interessa que segueixin venint megacreuers, sinó creuers més petits.
En contra del que podria semblar, Hila no ha evidenciat una preocupant manca de coherència, sinó una profunda lleialtat cap a les estratègies del seu partit. En algun moment d'aquest inici de mandat, algú degué pensar que, davant les males previsions, era convenient tranquil·litzar el sector hoteler amb un conseller que durant la passada legislatura va ser capaç d'exercir les seves obligacions al capdavant de Treball i, això no obstant, de mantenir un intens idil·li amb la CAEB. Alhora, però, era necessari acontentar d'alguna manera els socis de govern i els sectors de la societat civil més sensibles amb els efectes col·laterals del turisme. En conseqüència, per una banda, es mantendrien les polítiques turístiques de tota la vida amb el floc de l'ecotaxa com a única decoració "progressista", mentre per l'altra, s'entretenia als grups ecologistes amb el vermut i les olivetes dels creuers. El pla era realment perfecte, però ningú preveia que Joan Gual de Torrella, president de l'APB, cometria la imprudència de dir la veritat i explicar que la planificació d'arribada de creuers està tancada, com a mínim, fins l'any 2022. És a dir, que totes les declaracions que s'han fet sobre els creuers durant aquestes setmanes no són res més que fum i xerrameca.
Aquesta herència "autorebuda" impossibilitarà aplicar mesures reals durant els propers anys. Per tant, s'obre un període que, o bé es pot aprofitar per a aprofundir en la retòrica "progressista" o bé per a consensuar estratègies a llarg termini. En aquest sentit, l'interessant assaig Barcelona-Madrid, Decadencia y auge, del periodista i economista José María Martí Font, pot resultar il·luminador. En un dels fragments dedicats al turisme afirma: "Hay dos modelos de turismo urbano: el de Madrid, que es el de una gran ciudad que además tiene turismo y el de Barcelona que es el de una gran ciudad turística. ¿Qué es lo que menos les gusta de Barcelona a los turistas? Que está llena de turistas". A vegades, decréixer pot ser la millor manera de créixer; descongestionar, la millor manera de gestionar.
